Escrits amb els dits

La meitat dels universitaris creuen que el castellà s’imposarà al català a l’aula. És una de les conclusions d’un estudi que els serveis de llengua de les universitats catalanes han presentat aquesta setmana. Com que ja fa anys que vaig deixar la universitat, no conec la situació prou bé per opinar sobre si aquestes perspectives tan funestes són encertades o no. Només puc parlar de la meva experiència com a estudiant d’un curs d’estiu en una universitat pública catalana ara fa un parell de setmanes. Totes les classes es van impartir en castellà (impartir: naturalment ningú em va obligar a parlar en castellà, només faltaria!). El motiu: dels 25 alumnes matriculats, n’hi havia 24 de catalans i una de Màlaga. Per més esforços d’imaginació que faci, no em puc imaginar la Sorbona de París fent classes en castellà perquè un dels alumnes fos de Màlaga. (Versió per als que pensen que Catalunya i Màlaga són al mateix país: tampoc no em puc imaginar una universitat del Quebec fent les classes en anglès perquè un dels alumnes és de Toronto.) Quan els estaments on es diposita i transmet el coneixement claudiquen d’aquesta manera, la llengua està ferida de mort. Quan aquesta renúncia l’executen donant el nom del pare del català modern a la pròpia institució, és que a sobre ens acollonen.