Escrits amb els dits

Portada del Llibre

En condicions normals sóc dels que fugen esperitats de llibres amb títols de l’estil L’home que va canviar casa seva per una tulipa (Columna), perquè tinc la impressió que darrere de l’originalitat de la crida de la portada l’autor i, sobretot, l’editor, venen poca cosa més que fum. És a dir, que més enllà d’un títol ben trobat el llibre et cau de les mans només de passar la coberta. És una impressió similar a la que causen molts de grups de música en què sembla ben bé que l’enginy l’hagin invertit íntegrament a trobar un nom al conjunt. I després, quatre bolos, una maqueta (encara es fan maquetes, o es pengen directament al MySpace?) i tal dia farà un any.
L’home que va canviar casa seva per una tulipa no és un títol inventat. El signa un senyor de Barcelona que es diu Fernando Trias de Bes (1967), amb una llarga trajectòria en el camp de la diguem-ne narrativa empresarial, gènere que, si el terme no fos despectiu (immerescut en aquest cas) també podríem qualificar com a literatura d’autoajuda per a emprenedors.
L’he llegit en dos dies i m’ha encantat, ho haig de reconèixer. Me’l va recomanar un company del diari que, igual que jo, d’economia no només no hi entén ni un borrall sinó que està convençut que no n’aprendrà mai per més que s’hi fixi. Fins ara. «He entès perfectament això de la bombolla immobiliària», em va comentar fa uns dies, eufòric, tot brandant el llibre com si fos sant Vicent Ferrer (el dominic, no el de l’Índia) predicant a cops de Bíblia. Total, que vaig dir vinga va, me’l miraré, i renoi, m’ha obert els ulls a un llenguatge que durant anys he estat incapaç de desxifrar, la qual cosa, per cert, no em preocupa gaire després d’haver llegit en aquest volum que la majoria d’economistes tampoc no hi entenen gaire res. En fi, que L’home que va canviar… té uns capítols introductoris sensacionals on s’expliquen de manera magistral les bombolles econòmiques més famoses de la història, com la de les tulipes holandeses del segle XVII, la de la Companyia dels Mars del Sud del segle següent a Anglaterra (que, per cert, va provocar la promulgació de la Bubble act, d’aquí ve això de dir-ne bombolles), o l’arxifamós crac del 29.
El millor, això no obstant, és l’exposició detalladíssima que fa en Trias de Bes d’allò que ell anomena la Síndrome del Neci: identifica a partir d’un grapat de detalls tots aquells comportaments i aspectes psicològics dels inversors que permeten augurar-los una ruïna indefectible. No recomano la lectura d’aquest treball a gent que hagi perdut diners a cabassats últimament i encara menys a aquells que els hagin perdut especulant amb el totxo, perquè acabaran fotent-se cops de cap contra la paret. Pot semblar que l’autor respon al perfil d’aquells savis als quals se’ls pot aplicar la vella, barroera, masclista però entenedora màxima pagesa que diu que quan li ha vist el cul diu que és femella. És el risc que té analitzar una crisi quan ja ha passat. En tot cas, de la lectura d’aquesta obra, si més no, en podem treure prou ensenyances per no canviar mai més la casa per una tulipa o l’enteniment per un grapat de rajols.