Escrits amb els dits

Aquests dies a la Catalunya del Nord s’ha celebrat el Jazzèbre, un esdeveniment de gran nomenada i qualitat artística que ja ha arribat a la vint-i-unena edició. Si hi sou a temps, acosteu-vos-hi un dia a veure algun concert o participeu en un dels pícnics jazzístics que hi organitzen. No fa gaires dies dinava en una creperia bretona de Girona amb el director del festival, el bretó Yann Cause. M’explicava les dificultats que hi ha perquè els sud-catalans anem a treure el cap per aquells verals a la recerca d’activitats culturals i artístiques. Una barrera actualment més psicològica que real i que, malgrat totes les dificultats, segons m’explicava en el mateix dinar una altra de les comensals perpinyaneses, algunes escletxes s’han anat obrint, perquè passejant per Perpinyà es veu que cada cop se sent parlar més català, la qual cosa, desgraciadament en un sentit, però afortunadament en un altre, vol dir que hi fan cap més visitants del Principat.
Falta fer el pas. El pas que representaria considerar Perpinyà i la resta de la Catalunya del Nord com unes comarques més del nostre país, i de la mateixa manera que els urbanites agafem el cotxe i anem a passar el cap de setmana, o el diumenge, o un pont, a la Garrotxa, el Baix Empordà o les Terres de l’Ebre, o els d’aquestes tres comarques van d’excursió a Barcelona o baixen a Girona, també ens n’anéssim a visitar el museu de Ceret o a buscar vi dolç a Banyuls. Una interrelació que no ha de passar per la política (aquí si que, estimats pancatalanistes, no hi ha res a pelar) sinó per la relació entre integrants d’una cultura amb arrels comunes.
És cert que hi ha dues barreres idiomàtiques que ha consolidat la dissortada història d’aquest país, que són la presència molt majoritària d’una llengua, la francesa, que per aquí baix desconeixem cada cop més, i la presència cada cop més important al sud, especialment en el sector serveis, de l’espanyol monolingüe. Però són barreres franquejables amb una mica de predisposició. Dos exemples pràctics. Llegeixo al diari El Punt fa uns dies que a l’escola universitària de fisioteràpia Garbí, radicada a Salt i associada a la Universitat de Girona, una tercera part dels cent cinquanta alumnes matriculats provenen de l’Estat francès, la majoria de la Catalunya Nord i Occitània. Això no impedeix que l’idioma d’ús habitual en aquest centre continuï sent el català. L’altre exemple. El programa del festival Jazzèbre està editat des de fa pocs anys en francès i també en català, no tant per satisfer les exigències lingüístiques dels nord-catalans com per fer-lo comprensible per als hipotètics espectadors del Principat. Dos casos (al qual hi podríem afegir la programació teatral conjunta entre Girona i Perpinyà) que ens demostren que el català està perfectament assumit com a llengua pont i que, en tot cas, el bilingüisme no passa per l’espanyol. Trencar la frontera política entre les dues catalunyes és, avui, un objectiu inassolible. Recuperar una certa cohesió cultural no és tan complicat. Són els interessos més prosaics, més que grans projectes polítics, els que poden revifar la llengua compartida.