Escrits amb els dits

Amb la corrupció passa com amb les pizzes: els italians passen per ser-ne els mestres, però una bona quatre estacions la pots trobar a qualsevol racó de món. Malgrat tot, potser per aquesta mala fama italiana en qüestions de corruptela no és estrany que el llibre Breu història de la corrupció. De l’edat antiga als nostres dies, acabat de sortir del forn de La Campana, el signi un senyor que es diu Carlo Alberto Brioschi. Un llibre que no sé si és oportunista però que resulta oportuníssim i que mostra que això de la martingala és l’eterna cara B del poder. Brioschi relata casos com cabassos que fan que els nostres mangants, tant que ens fan escandalitzar, siguin uns aprenents. Hi ha, tanmateix, una sentència que, com a català, m’inquieta. Relaciona corrupció econòmica i lingüística. La va pronunciar Octavio Paz: «Una nació es comença a corrompre quan es corromp la seva sintaxi.» Si té raó, ja ens podem calçar.

 

Al marge de la cita octaviana, però, hi ha una col·lecció de frases i citacions, abocades amb un cert desordre i evidenciant una sobrecàrrega d’informació,  d’autèntica antologia, que per altra banda porten a constatar que, davant de la corrupció, a banda d’actuar amb fermesa judicial, la millor manera d’evitar el cor agre que provoca és el lenitiu recurs al sarcasme, la ironia o, amb petites dosis per no queda immunitzat, el cinisme. Alguns tastets:

 

“Sense un sistema realment satisfactori d’ètica política cap forma de desplegament del poder per part de l’Estat podrà convèncer gaire temps els homes del seu dret d’existir.” (Gerhard Ritter)

 

“Si poséssim en un plat de la balança el mal que els purs han deixat caure sobre el món, i a l’altre el mal que han provocat els homes sense escrúpols, la balança s’inclinaria cap a la banda del primer plat. Els desastres de les èpoques corruptes són menys greus que els flagells causats per les èpoques de fanatisme; el fang és més agradable que la sang, i el vici és més dolç que la virtut, hi ha més humanitat en la depravació que en l’excés de rigor (…) Els oportunistes han salvat els pobles, els herois els han arruÏnat.” (Cioran)

 

“En una societat oberta, el problema no és tant qui ha de manar, sinó com controlar el qui mana, com podem organitzar les institucions polítiques per tal d’impedir que els governants dolents o incompetents faci massa mal” (Karl Popper)

 

“Sense el poder no es poden realitzar els ideals. Amb el poder, rarament sobreviuen” (Fidel Castro)

 

“És cert que us havia promès que no robaria; però alguna vegada us vaig prometre que no mentiria?” (Anònim, recollit per Ambrose Bierce)

 

“Els ciutadans que no robaven, ho feien no per cap raó especial (no podien al·legar grans principis, ni patriòtics, ni socials, ni religiosos, que ja no es portaven); eren honrats per costum mental, per condicionament caracterial, per un tic nerviós. No hi podien fer res, si eren així, si les coses que per ells comptaven no es podien valorar directament amb diners, si el cap encara els funcionava d’acord amb uns mecanismes antiquats que relacionen els guanys amb el treball, l’estima amb el mèrit, la satisfacció personal amb la satisfacció d’altres persones”. (Italo Calvino, a Apòleg dels honestos al país dels corruptes)