Escrits amb els dits

Portada del llibre

El senyor José Saramago, escriptor prolífic i reconegut universalment gràcies a la concessió d’un premi Nobel, acaba de treure al mercat, en portuguès, català i espanyol, un llibre titulat Caín, en el qual recrea la història personal del cèlebre fratricida bíblic i, de passada, fa un viatge per l’Antic Testament que deixa ben galdós aquest patracol que si bé originàriament era comú a cristians, jueus i musulmans, la repassada rebuda de mans saramaguianes de moment ha fet posar el crit al cel bàsicament als catòlics, que tècnicament són més del Nou Testament que no pas de l’Antic, per bé que s’han sentit ofesos com      qui més, perquè ja se sap que els catòlics tenen una especial tirada a sentir-se ofesos, per un novel·lista en particular i per un món en general que aplaudeix les seves novel·les i que els defensors de la integritat consideren que és un món malalt que mira contra Déu, una frase, mirar contra Déu, que antany s’aplicava als guenyos però que aquí pren el sentit literal per atacar, ara li ha tocat a ell, demà al senyor Zapatero, un venerable escriptor portuguès que des que va escriure l’Evangeli segons Jesucrist ja se sabia, potser se sabia abans i tot, que no era precisament un devot de la religió de la Creu, una certesa que ara queda reblada amb aquesta nova novel·la, hilarant, càustica, un pèl grollera i, com sempre, magníficament ben redactada, en la qual el senyor Saramago, José, es despatxa a gust contra l’Altíssim aprofitant que, de tan amunt, aquest, perdó, Aquest amb majúscules, no pot respondre, una situació que no és pas deguda a un cas d’indefensió sinó d’inexistència, i si no que baixi Déu i em contradigui, com diria aquell que encara no ha estat contradit i com ben segur el mateix senyor Saramago s’avindria a coincidir, cosa que no farà perquè prou feina té llegint els diaris de la seva Portugal natal, i escoltant la ràdio, i mirant la televisió, i navegant per internet si és que l’egregi literat té el costum de sortir a navegar per aquests mons del déu de les noves tecnologies, un déu així, amb minúscules, però d’una existència incontrovertible en uns mons, aquests de la comunicació mediàtica, de moment portuguesa, però tot arribarà, que s’estan acarnissant amb el venerable descregut fins al punt que una il·lustre senyoria, eurodiputat conservador, li ha exigit gens amablement que renunciï fins i tot a la seva nacionalitat portuguesa, com si la nacionalitat, sigui o no sigui portuguesa, fos matèria divina, quan d’altra banda tothom sap que si Déu hagués de tenir una nacionalitat tindria l’espanyola, cosa que el senyor eurodiputat no deu saber però sí que sap l’església portuguesa, perquè no pas per portuguesa però sí per església ho sap tot i que també ha carregat fort contra el pobre nobelista, per bé que, ateus o creients, si una cosa hem de reconèixer és que des dels temps de l’Antic Testament els cristians han millorat molt, tant, que el senyor Saramago encara haurà de donar gràcies a Déu, que no existint no li ho podrà agrair, pel fet que Portugal no sigui un estat islàmic, perquè si fos així ja hauria begut oli abans d’arribar al primer punt d’aquest article, que, per culpa d’un impuls indigne d’imitar barroerament l’estil del mestre lusità, tot just és aquest que ve a continuació.