Escrits amb els dits

Catalunya és un país on cap lector pot dir mai que no té res per llegir, perquè si s’acabessin les novetats o hi hagués crisi de creativitat sempre ens quedaria Josep Pla. Catalunya és un país on cap escriptor o articulista pot estar segur d’opinar sobre res que no hagi estat opinat per Josep Pla. Catalunya té la sort que tenen els anglesos amb el senyor Chesterton, té la fortuna dels francesos amb Montaigne, té el privilegi que els espanyols… els espanyols, voleu dir que tenen algun cronista de brillantor tan perenne com el senyor Pla? Podrien dir que tenen Josep Pla, però no ho diran, i a nosaltres, sincerament, ja ens està bé.
No fa gaires dies vaig anar a veure una representació teatral sobre textos del Quadern gris. Res de l’altre món. Una escenografia lleugera, uns actors que deien el text amb una entonació digna, una correcció acadèmica i pareu de comptar. No cal res més. Com passa amb la majoria de bons textos teatrals, el millor favor que els poden fer els directors i els actors és estar-se de voler aportar-hi la seva personalitat. La personalitat, en un actor o un director de teatre, és l’eufemisme que s’utilitza per maquillar, en teatre sempre se solen maquillar, el divisme i la tirada cap a l’exhibició. Quan un text és bo només necessita un vehicle per ser dit, no pas un pilot que l’estavelli contra l’excés. Passa amb els textos dels grans: Shakespeare, Txèkhov, Goldoni, Ibsen, Guimerà. Cada cop que veig programat un títol d’aquests astres, pateixo: en què el convertiran els adaptadors sobrats d’ambició i deficitaris de respecte al geni dels altres?
Amb Pla hi ha el risc que passi el mateix, però és un risc més controlat. I més justificable. Pla no és un autor teatral. Fins i tot podríem dir que si sabés que els seus textos es reciten damunt d’un escenari quedaria entre divertit i perplex. Per dur Pla al teatre, doncs, cal construir una peça. Hi ha la seva obra, de dimensions oceàniques, però no hi ha guió ni organització dramàtica prevista: una infinitat d’obres de teatre per ser muntades. Monòlegs, naturalment. Monòlegs a diverses veus, com és el cas d’aquest Quadern gris que dirigeix l’Oller. Per extreure un bon monòleg de Pla cal algú amb prou paciència per submergir-se en la seva Obra Completa, amb prou criteri a l’hora de trobar un fil conductor i amb prou mesura per embastar aquest fil de manera subtil i respectuosa.
Si fos actor, o promotor teatral, cosa que no seré mai perquè no tinc ni traça per actuar ni diners per perdre, muntaria una companyia estable de teatre planià. Encarregaria a diferents dramaturgs i directors la confecció i posada en escena de textos de l’autor empordanès. De la mateixa manera que hi ha actors que s’especialitzen en determinats dramaturgs, com els shakespearians, al nostre país hauríem de crear la categoria d’actor planià. Serien els encarregats de donar a conèixer al gran públic un geni que, tothom ho sap, és d’aquells molt més citats que no pas llegits. Amb un teatre i una companyia estable, almenys podria ser escoltat, com a mínim una bona manera de no haver-lo de llegir.