Escrits amb els dits

Veient les cares, els posats i les opinions d’un bon grapat de compatriotes, sembla que molts conciutadans acaben de descobrir, consternats, que en aquest país hi ha corrupció i, encara pitjor, hi ha corruptes confessos, presumptes i de totes les categories i pelatges que vulgueu. No se’n saben avenir, aquests conciutadans esparverats, de la suposada nova. Curiós. Ara descobrim, també, que hi ha molta gent de bona fe a Catalunya. D’una candidesa tan sorprenent que resulta que fins ara es pensaven que aquest mal que fa anys, segles i mil·lennis que pateix tot el món, el càncer de la martingala, tenia el pas barrat en una mena de poblet irreductible de tall asterixià en aquest racó de la Mediterrània, un llogarret on l’honestedat impol·luta, la puresa moral i l’obediència respectuosa a la llei eren una qüestió quasi de naturalesa genètica.
Doncs no. Catalunya és com la resta del món. Com la resta del món i amb uns últims anys d’especulació salvatge a cavall de la construcció que han sigut totxo abonat per a aprofitats, oportunistes i aixecadors de camisa de guant blanc i de guant negre. Una constatació que no ens ha pas de portar a despreocupar-nos, ni a minimitzar, aquesta onada d’aigua fecal que brolla de les clavegueres nacionals, però que tampoc cal que ens deprimeixi fins al punt de pensar que estem pitjor que abans. De fet, gosaria dir que estem una mica millor: cada corrupte que es desemmascara no és pas un corrupte nou, sinó un corrupte identificat.
Total, que no ens posem pas més pedres al fetge de les estrictament necessàries. I tampoc errem la diagnosi pensant, per poder descarregar una mica anímicament la nostra afligida consciència col·lectiva, que la culpa és dels espanyols que ens persegueixen i que ara explotaran aquests casos per denigrar-nos. Que Espanya s’aprofitarà d’aquests casos per tocar-nos els pebrots, no en dubtem pas. Però això ho fan sempre i amb el primer que tenen a mà. O sigui, que per aquesta banda, en tot cas, el que hauríem de mirar de fer és no servir-los carnassa en forma d’indesitjables que no ho són pas per culpa d’Espanya sinó per culpa d’ells. I, encara menys, no caiguem en l’error de creure que tots els polítics són una merda i uns podrits i uns aprofitats. Els polítics són tan incorruptibles com els arquitectes, els lampistes, els periodistes o els promotors immobiliaris. Substituir-los en bloc per altres de nous no només no resol res (la història ho demostra a bastament), sinó que a més obre el perill d’involucions perillosíssimes derivades de cabdillismes, puristes de boquilla i populistes del broc gros, on la casuística també és profusa.
Ni la corrupció, ni la pederàstia o l’homicidi, per posar alguns exemples, no sempre han figurat en el catàleg del crim, perquè aquest mostrari varia segons el temps i les civilitzacions. Els corruptes no fa pas tant que són castigats, en uns verals on el culte al sotamà sempre ha tingut força predicament. Paral·lelament a l’aplicació de la llei, per tant, la millor manera de combatre la corrupció és deixar d’envejar els aprofitats que se’n surten i deixar de compadir els que enxampen.