Escrits amb els dits

Portada del llibre

Des d’articles de grans figures, com ara Eugeni Xammar o Carles Pi Sunyer, fins a escrits anònims o signats amb inicials, publicats, o enviats, des de Mèxic, París, Buenos Aires o el camp d’internament de Sant Cebrià. Un aplec de textos fet per Quim Torra que configuren El Nadal que no vam tornar a casa (A Contra Vent) amb un denominador comú que no és altre que mostrar l’especial duresa de les primeres festes nadalenques després de l’inici de la diàspora catalana a l’exili. El llibre editat per Quim Torra conté 28 textos escrits entre el desembre del 1939 i el gener del 1940 i publicats «en qualsevol de les revistes catalanes del món lliure», segons justifica en el pròleg l’editor. La intenció inicial de Torra era establir un contrast entre aquests textos i els que es van escriure a la premsa de Barcelona per les mateixes dates, un objectiu descartat gairebé per motius anímics: «No ens hi hem vist amb cor. Hauria calgut una dosi de cinisme excessiva. El Nadal feixista és, senzillament, el Nadal d’un altre país. Res del que en aquelles planes s’escrivia i es publicava no recorda la tradició catalana de les festes.» Amb aquest condicionant d’entrada, les plomes que desfilen per les planes del llibre són molt variades, tant pel que fa a la qualitat com al renom del signatari, però totes aconsegueixen transmetre la sensació d’aquelles festes passades involuntàriament lluny de casa. El volum inclou textos, entre altres, d’Avel·lí Artís, Ventura Gassol, Ambrosi Carrion, Pere Coromines o Emili Vigo, però són especialment destacables els extrets de la revista L’illot de l’Art, editada pels presos del camp de Sant Cebrià. Un aplec que conté textos d’un lirisme extrem i d’una prosa descriptiva, que retraten uns paisatges humans i mentals terribles i que transmeten la sensació que aquell primer Nadal («en el primer any de l’exili tot passava per primera vegada», diu Torra) va ser un dels més glacials que van viure molts catalans, una fredor anímica, després de gairebé un any d’exili acumulat a tres de guerra, que descriu perfectament un fragment del text signat amb un anònim D.C. amb el títol La cadira buida: «La mare, amb els ulls cansats de cercar el fill (i quantes llàgrimes no has vessat, mare, en aquests darrers anys d’angoixa!) haurà fitat la nostra cadira buida, amb esguard llarg i dolorós com només pot esguardar una mare… i tots hauran plorat.»