Escrits amb els dits

No fa gaire vaig assistir a la presentació del nou treball discogràfic d’un grup de per aquí. No explicaré quin grup és perquè el que em va sorprendre més de la presentació no va ser ni la qualitat de la música (ep, i que consti que sona bé, aquest grup), ni les reflexions dels membres de la banda sobre el procés de creació i d’enregistrament del cedé, ni el fet que comentessin que no pateixen pas pel nombre de còpies que vendran perquè, de fet, tenen intenció de penjar els temes a l’spotify, per més que, pel que fa a aquest últim aspecte, jo que em pensava, pobre il·lús, que amb el Myspace ja estava al dia, fins que no vaig tornar a la redacció del diari i no em vaig capbussar a can Google no tenia ni la més remota idea de què era el portal spotify, que permet allotjar i escoltar cançons via streaming, i els que sou de la meva generació no em feu explicar què significa streaming perquè davallaríem irremissiblement per un bucle de neologismes i anglicismes que farien curt aquest article.
Total, que la sorpresa de la vetllada me la vaig endur quan un jove reporter (vull dir un reporter més jove que un servidor) va preguntar als músics com s’havien trobat utilitzant instruments i taules d’enregistrament vintage.
Vintage és un anglicisme que originàriament s’utilitzava per referir-se als vins de les millors anyades d’un celler i que avui dia ateny a qualsevol «producte antic de qualitat», segons trobo en la definició no pas del diccionari sinó de can Viquipèdia, perquè vegeu que tampoc no estic tecnològicament tan endarrerit. Inicialment, no vaig entendre la pregunta que feia el meu col·lega, però com que la qüestió no anava adreçada a mi vaig limitar-me a callar i escoltar a veure què deien els músics. En pocs segons vaig entendre que els instruments vintage, en opinió del xaval inquiridor, no són altra cosa que allò que jo i, suposo, la majoria de vosaltres, anomenaríeu instruments sense cap tipus de qualificatiu afegit: piano, guitarra, bateria, cordes, saxòfon. Naturalment, per al meu jove camarada un instrument musical normal deu ser, d’entrada, totalment inconcebible sense endoll, tot i que l’electricitat, per al subjecte en qüestió, no deu ser pas condició suficient, per bé que necessària, de normalitat absoluta en el terreny instrumental.
De la presentació del disc que us relato val a dir que en vaig sortir més savi que en vaig entrar. Movent-se una mica i aplicant a aquest moviment una mica de curiositat, no passa cap dia que un no aprengui coses noves. Això no obstant, em preocupa el ritme creixent dels avenços d’aquest món d’avui. ¿Com assimilar adequadament l’onada cibernètica i digital en els arxivadors d’una mentalitat analògica com la meva? Deia Napoleó que l’època de cada persona és el temps de quan tenia vint anys. Un servidor mai no ha intentat tenir vint anys de manera permanent, la qual cosa trobo, a part de cronològicament inviable, estèticament patètica. Procuro, això sí, estar al dia. Però considerant que ni tan sols sé què és l’spotify, temo que aviat aniré pels llocs i la gent em dirà, mira, ja arriba el periodista vintage.