Escrits amb els dits

Em sap greu perquè conec algunes persones que confiaven de bona fe en l’aventura de Reagrupament com l’enèssimament definitiva per liderar el camí cap a la independència de Catalunya, però com he escrit en diverses ocasions l’única cosa que calia fer amb un partit integrat majoritàriament per rebotats d’altres formacions i escissionistes compulsius era esperar el temps just, que, com es pot comprovar, no ha estat excessivament llarg, per assistir a la implosió que, em temo, inaugura una comèdia d’embolics que pot acabar com una bomba de fragmentació si no ho evita un personal que, tristament, té més experiència en partir peres que no pas en aplegar-les al mateix cistell, per més Reagrupament que es digui el partit. En fi, tal dia farà un any i, mentrestant, l’independència de Catalunya continua esperant temps millors en què l’electorat prengui consciència que només es pot arribar a tenir un estat el dia que els independentistes siguin capaços de votar el mateix partit, quin sigui, però sempre el mateix, fins obtenir el somni anhelat. Mentre no ho fem així, només ens queda el trist entreteniment d’anar assistint entre perplexos i resignats a la lamentable política del TCTB, que no és cap nova pela de la ceba sinó que no vol dir altra cosa que Tants Caps, Tants Barrets.