Escrits amb els dits

El temporal de dilluns. Foto: EFE

Dilluns passat, com tots sabeu i molts encara esteu patint avui (i demà, i…) bona part del país i especialment les comarques gironines van experimentar un d’aquells episodis metereològics extraordinaris que tant sovintegen per aquests verals. Pot semblar contradictori, no? Vull dir que es pot tendir a creure que allò que sovinteja no pot ser qualificat com a extraordinari. Doncs si que pot ser-ho. Som en una terra acostumada a un temps boig, certament. El que passa és que la bogeria es manifesta de tantes maneres que és impossible canalitzar-la per la via de la previsió. Hi ha països acostumats a tempestes de neu. Indrets habituats a les pluges torrencials. Regions víctimes de sequeres persistents. Zones sistemàticament assotades pel vent. Territoris sotmesos als incendis forestals. Latituds amb temperatures extremes. Ara bé, pocs llocs, i molt menys a Europa, estan exposats a tot, com passa en aquest racó meteorològicament capriciós de la mediterrània. Ara ens ha tocat una nevada considerable. A Finlàndia, no hauria passat res. Ni a Alemanya. Fins i tot a Escòcia o a la Llombardia haurien trampejat amb poques incidències una precipitació similar. Ep, i a la Garrotxa i al Ripollès. Estan ben preparats. Nosaltres no estem preparats, o no ho estem arreu. Cert. Només que estar ben preparats per a una nevada que només cau cada vint-i-cinc anys és simplement insostenible des del punt de vista pressupostari. Per això cada cop que ens sobrevé alguna desgràcia relacionada amb el temps que mereix anar  seguida del qualificatiu “històrica”, tinc tendència a ser comprensiu amb els governants. Ah! I més aviat crític amb els meus conciutadans començant per mi mateix. La prevenció i la protecció totals són impossibles. La temeritat, la despreocupació i la indisciplina meridional entre els usuaris són incorregibles.

Fins aquí el present article podria servir per a qualsevol capítol meteorològic extrem present, passat i futur a Catalunya. Podria servir tant que ara mateix vaig a fer un copia i enganxa i m’ho guardaré en altre document per no haver de tornar a rumiar el mateix la pròxima vegada.

Un segon. Mmmm… fet.

A partir d’aquí m’estimaria més poder anar canviant la segona part de l’article en futures ocasions. No haver d’escriure que els catalans tenim una actitud de nou-ric que fot por: cada cop que surt algú a la televisió perquè fa deu hores que no li han vingut a escombrar la neu de davant de casa, perquè porta cinc horetes sense llum davant d’una nevada de cal déu, perquè han suspès la línia de l’autobús o perquè és al mig de la carretera queixant-se que ningú el ve a socórrer després d’haver sortit sense la més mínima precaució davant els reiterats avisos dels serveis meteorològics i ni tan sols, si en porta al maleter, ha estat capaç de posar les cadenes al vehicle perquè no en sap. No fotem. Com deia Kennedy, no demanem què pot fer el govern per nosaltres en cas de nevada, sinó què podem fer en cas de nevada perquè el govern pugui dedicar-se a resoldre els problemes de debó. D’aquesta crítica, naturalment, en queden exclosos els soferts habitants de les àrees gironines que han patit i continuen patint els efectes no pas del temporal sinó de la incapacitat de reacció d’empreses i administració (i d’aquí també caldria excloure’n els abnegats ajuntaments, que consti) Tampoc voldria haver d’escriure més sobre la incompetència de les companyies elèctriques, que no tenen cap excusa, cap ni una, per deixar pobles sense llum durant dies i dies. És el que passa en un sector oligopolítsic acostumat a que els governs els riguin les gràcies i només facin una mica de teratre de tant en tant, amb quatre amenaces i sancions de pa xucat amb oli, per fer dissipar la submissió real i total que hi mantenen. Tampoc no voldria haver de fer referència mai més als espectacles lamentables que munten els polítics tirant-se boles de neu dialèctiques en picabaralles infantils mentre una part del país està de cap per avall, en comptes de treballar conjuntament per rectificar allò que no funciona, com ara la normativa que permet a les elèctriques tenir unes xarxes de fireta: al Ripollès, a la Garrotxa o a la Cerdanya,  recordem-ho, no s’han quedat sense llum, i hi ha nevat una mica més i tot. Per tant, senyors de la llum, se’n pot dir catàstrofe d’una destrossa que no depèn de la força de la neu sinó de la resistència de les instal·lacions?

També taspiro a que algun dia arribem a tenir la sensació que la situació, malgrat les mancances, els errors i els imponderables, ha estat sota control. Que hi havia algú que se’n cuidava. Als ciutadans, en situacions extremes, un rostre amb credibilitat, que transmeti confiança i seguretat, ens pot arribar a fer més servei que una llevaneus. Davant la fatalitat, de vegades, val més un gest, una actitud, unes formes, que no pas l’efectivitat absoluta, inabastable. En el fons, som de tanta bona fe que ja ens en fem el càrrec que la perfecció no existeix, i com a bons mediterranis tenim una indulgència infinita amb els inútils, això sí, sempre que estiguin al peu del canó. Disposem de l’adagi perfecte per descriure aquest sentiment català tan interioritzat: a qui fa tot el que pot no se li pot demanar més. Després d’aquesta nevada, tantmateix, dels polítics (tret d’alcaldes i regidors, remarquem-ho un cop més) no s’en pot ni valorar l’actitud, ni la diligència ni tan sols aprofitar alguna frase brillant que, unes línies més amunt, m’hagués estalviat haver de recórrer a un estadista foraster com Kennedy i a una sentència que, referint-se a les nevades, no va pronunciar mai.