Escrits amb els dits

No sé si a vosaltres us passa, però a mi el correu electrònic se’m col·lapsa sistemàticament amb missatges de gent que ni conec ni em coneixen i que, per més que tingui filtres que en desviïn a cabassats cap a la safata de spam, aconsegueixen colar-se dia rere dia i m’obliguen a un exercici permanent de triatge del gra de la palla, ep, que no deixa de ser una tasca a la qual els periodistes estem obligats, però que a vegades no deixa de superar la disponibilitat professional per més hores que dediquem a la feina.
Cal força disciplina, molta paciència i uns reflexos felins per garbellar emilis amb l’objectiu de no quedar cibernèticament colgat. I si, per postres, resulta que el destinatari és de mena curiosa i té la mania, com em passa a mi, de llegir-ho tot encara que sigui en diagonal, llavors el problema s’agreuja fins a límits insostenibles.
Segur que si l’empresa que em paga el sou sabés que inverteixo part de la meva jornada laboral llegint brossa, d’aquí a quatre dies em tallaria la connexió a internet i potser altres coses fisiològicament tallables. Només faltaria que m’enxampessin ara mateix repassant el comunicat d’un senyor que m’explica detalladament que està a punt de morir en un llit d’hospital i que, des de l’ordinador portàtil que té a la seva falda, panteixant de dolor, vol transferir la seva fortuna perquè no se la quedin els parents més odiats i em proposa que li faciliti un número de compte per transferir-me el dineral sencer amb a canvi del meu compromís verbal de donar-ho tot a beneficència. Podria haver plegat de llegir a la meitat, perquè ja sé que es tracta d’una varietat d’un famosíssim mètode d’estafa que ja ve dels antics temps del correu postal. Podria haver-lo deixat de llegir, però llavors la feina que m’hauria estalviat m’hauria impedit fer-me el tip de riure en topar la suposada identitat del sotasignat: un austríac que afirma dir-se Wolfgang Mozart.
Hilarant, certament, però no pas tant com el comunicat que, sota el títol «Incremento del ancho de pene en un 20%», m’arriba d’una presumpta empresa de farmàcia que no sé si vol impressionar-me, fer-me enveja o aixecar-me la camisa, a banda d’altres coses fisiològicament aixecables que em proposa eixamplar. No negaré pas que aquesta «píldora de incremento peniano probada clínicamente», no pugui despertar un cert interès en segons quins mascles més mal dotats, però val a dir que, si fos el meu cas, l’interès se m’hauria esvaït amb un rictus de dolor a la segona línia del missatge, on, per una errada d’ortografia monumental, el prestigiós laboratori em comunica que els resultats obtinguts són fruit «de tres anos de investigación y de pruebas». O la missiva ha estat enviat des d’un teclat sense la lletra ñ o no vull pas ni pensar com deuen estar els propietaris dels anos.
Podria citar uns quants exemples del mateix estil, però és que resulta que amb aquest parell ja he complert el doble objectiu que m’havia marcat: arribar al final d’aquest article i demostrar als meus caps que repassar el correu escombraria tampoc és una feina tan improductiva, sinó que, ben emprat, sempre et pot solucionar un article dominical com acaba de passar ara. (Publicat a Presència, el 4/4/2010)