Escrits amb els dits

Ja sé que com a declaració política resulta una mica banal, però he trobat l’argument definitiu per proclamar el meu independentisme irredempt: no vull pertànyer a un país en el qual si la reina ensopega i el rei la cull, la instantània esdevé la foto de portada de tots els diaris de l’endemà, dels editats a Madrid i també d’alguna capçalera monàrquica del Cap i Casal. No tinc pas res en contra d’Espanya ni de ses gracioses majestats (mentre no em vinguin a regnar a casa ni a imposar l’Estatut que em cal, que per al meu gust no seria pas el que ells volen sinó el mateix que té Portugal), però aquestes actituds llagoteres cap a determinats símbols constitucionals amb potes trobo que tomben d’esquenes per més que donya Sofia se la fotés de cap.

No sé que en penseu vosaltres. Personalment trobo que perpetrar, amb el pretext de la reial trompada, titulars absolutament pilotes de l’estil Oportuna reaparición del Rey, o l’encara més devotament interpretatiu El rey exhibe reflejos en su reaparición pública, resulta com a mínim grotesc. Ah! I encara me’n descuido un altre que rebla el clau fins als extrems aquells d’incórrer en allò que al meu poble en diem barrejar naps amb cols o bé una variant més escatològica que m’estalvio. El Rey en forma, Chacón silbada, titulava un rotatiu d’alta consideració periodística.

Una cosa és que d’aquest cas se’n faci un gag a Polònia, o es reculli en alguna revista satírica. Ara bé, comprovar la submissió coral de la suposada premsa lliure a la simpàtica causa monàrquica no resulta només curiós sinó que, posats a fer periodisme crítico-recreatiu, l’enfocanent majoritari resulta absolutament discriminatori cap a la distingida senyora que es va fotre la nata, que fins i tot sent la nata ben seva va haver de perdre el protagonisme mediàtic en favor del seu senyor espòs. Monàrquics i sexistes.

(Publicat a l’Avui l’1 de juny de 2010)