Escrits amb els dits

Obro el diari i, coi, avui no hi trobo cap grup nou de patriotes presentant la fórmula definitiva per a la independència. Què passa? Com és que no hi ha ningú més que s’apunti a la festa de reagrupats, plataformes pel dret a decidir, organitzadors de consultes, veterans il·lustres, promotors d’ielepés, laportistes, etcètera? S’han acabat els caps per a nous barrets? O és que cal donar-los temps perquè congriïn noves escissions?
Mentrestant, al Parlament, que és on fan falta els 68 o 70 diputats per convertir el somni en realitat, hi ha uns independentistes amb 21 escons que són més a prop aritmèticament que ningú de l’objectiu i que, paradoxalment, es fotran una patacada històrica, menyspreats per bona part de la parròquia. Quina injustícia! Ja ho sé, sortir en defensa d’ERC avui dia està tan mal vist com escoltar la Cope o ser soci de l’Espanyol. Però no ens enganyem. Si actualment l’independentisme ocupa un lloc central en el debat polític és gràcies a l’Esquerra, l’única formació que ha aglutinat prou suport electoral per intercalar la veu sobiranista entre el regionalisme sociovergent. I no només ha assolit això sinó que ha apostat de manera valenta per formar part d’un govern, que és on es fa política real. Naturalment, quan no ets ni la primera, ni tan sols la segona força, sinó la tercera a una certa distància, t’has d’empassar un nombre de gripaus tan considerable que n’hi hauria per omplir de gripaus tot l’estany de Puigcerdà. En aquestes circumstàncies, el que ha obtingut ERC és un miracle. Sí, sí, un autèntic miracle. Perquè, siguem realistes, tot això ERC ho ha aconseguit amb una plantilla de dirigents d’una mediocritat esfereïdora. Polítics que, per no saber, no han sabut ni controlar el seu propi partit. No han estat pas ells, doncs, sinó la força que els ha donat l’electorat, qui ha convertit l’independentisme en opció realista.
Problema: l’independentisme sociològic ha retirat la confiança al partit majoritari del seu àmbit i pretén començar de zero. O de zeros, que d’ofertes n’hi ha per donar i per vendre. Aquí tenim el topall que ens impedirà assolir l’Estat propi: continuar aferrats al purisme ideològic sense adonar-nos que allò que fa que una opció política vagi fent gruix fins esdevenir hegemònica és el concepte del vot útil. És la clau de l’èxit. L’únic camí que porta a algun lloc que no sigui la frustració. I són faves comptades: vint-i-un escons estan més a prop de setanta escons que cap escó, que és d’on arrenquen els altres. Que els d’ERC són uns incompetents? A hores d’ara, és difícil de rebatre. Però continuen sent el camí més curt. I no patiu, que quan hi hagi el perill que siguin prou forts, el PSC i CiU (aquests sí que en saben de percebre què vol la població i posar-s’hi al davant fent veure que la idea és seva) ja els substituiran en el lideratge cap a la llibertat nacional. Estic delirant? M’he begut l’enteniment? Si el primer president independentista de la Generalitat va ser un coronel de l’exèrcit espanyol, tampoc no és tan forassenyat que ara pugui arribar-ho a ser un senyor de Còrdova. O sigui, que comencem a mirar de ser pràctics. Matem Sísif d’una vegada, que tornar cada cop al punt de partida cansa molt.