Escrits amb els dits

Darrerament al nostre país s’ha posat de moda afirmar, amb posat d’haver descobert qui sap què després d’anys de profundes cavil·lacions, que a la nostra societat s’ha perdut la cultura de l’esforç. Polítics veterans i novells, analistes econòmics i opinaires reflexius, van posant en circulació aquesta idea per escrit, en tertúlies radiofòniques, televisives o de sobretaula, de manera que, a poc a poc, l’ocurrència va calant com una pluja fina i ja no falta pas gaire perquè arribi un dia que ens farà vergonya col·lectiva posar-nos davant del mirall per la por de veure-hi reflectida la imatge d’uns ganduls incorregibles, irresponsables, indesitjables i tots els penjaments, improperis i adjectius censuradors que hi voleu agregar seran benvinguts, ben trobats i etiquetats al nostre comportament mesquí, autèntica causa dels mals de la comunitat humana en els terrenys econòmic, social i educatiu.
No diré pas categòricament que els promotors d’aquest corrent d’opinió no tenen raó. Perquè, de fet, la seva asseveració només pot ser fruit d’una falta d’esforç clamorosa a l’hora de rumiar una mica més abans de formular una acusació tan greu i d’una manera tan contundent.
Però anem a pams.
D’entrada, proclamar «s’ha perdut la cultura de l’esforç» no és una innovació sinó una simple posada al dia de la mítica frase «jo a la teva edat ja treballava». Antany la van emprar els nostres pares per esperonar-nos i ara alguns l’etziben als seus fills, ep, però per no semblar carques recorren a una elaborada pirueta dialèctica que significa exactament el mateix.
Afirmar, per tant, que s’ha perdut la cultura de l’esforç no és cap novetat. Dos: no tan sols no és nou sinó que, a més, és d’una falsedat tan radical que aital postulat únicament es pot sostenir des d’una percepció de la realitat social catalana absolutament irreal. Distorsionada. Falsa. Siguem sincers: a Catalunya no podem haver perdut la cultura de l’esforç perquè, en realitat, la cultura de l’esforç no ha existit mai a Catalunya. Si, d’acord, molts dels nostres predecessors es van fer un tip de treballar, i alguns de nosaltres mateixos amb prou edat potser també. Però, desenganyem-nos, el nostre motor no era la cultura de l’esforç. Va ser la cultura de la gana i si ens hem aixecat és fugint de la misèria, i això no es fa per ganes sinó per força. Perquè som fills d’una geografia i una civilització mediterrània dominada per la indolència col·lectiva i per l’imperi de la llei del mínim esforç. En el nostre un univers mental aquell que prospera és etiquetat amb l’adjectiu espavilat, de significat ambigu, de doble tall, aplicable alhora a Guardioles i a Millets només variant la inflexió de la veu. Ha estat l’oportunitat de fugir de la precarietat crònica i no pas la voluntat allò que ha impulsat el país. Assolit un cert benestar, hem anat tornant al nostre estat natural.
No n’hi ha per estar-ne orgullosos. En absolut. Però si volem remuntar hem de tenir clar qui som i no pas voler esforçar-nos a recuperar valors que no hem tingut mai. Només surarem si som conscients que aquí sempre hem nedat per no enfonsar-nos, no pas perquè ens agradi la natació. (Publicat a Presència, el 16/5/2010)