Escrits amb els dits

Al món, encara que pugui semblar mentida, hi ha gent que és optimista de mena. Són uns personatges impregnats d’aquesta estranya energia existencial positiva que els porta a creure que la humanitat som una colla d’éssers vius que anem experimentant una franca progressió des de la nostra aparició sobre la capa de la terra. Els optimistes pensen, generalment amb un entusiasme que oscil·la entre la candidesa i la temeritat, que la nostra millora com a espècie és permanent i indefectible, que mai no havíem estat tan bé com ara i que el futur, des d’un punt de vista col·lectiu, ens permetrà anar superant graons evolutius per més que hi hagi alguns congèneres que, pel camí, es vagin fotent escales avall.
Els optimistes són d’un darwinisme antropocèntric tan radical que no se n’adonen que precisament ells són la prova que la humanitat pot no anar necessàriament endavant. Perquè els optimistes, si ens ho mirem amb perspectiva històrica, són una variant humana relativament nova en el llarg periple de l’homo sapiens. Durant segles, què dic durant segles, durant mil·lennis, els homes i les dones tocaven de peus a terra i sabien que el temps fuig, que la vida és breu, que la carn és dèbil i que som uns llops els uns pels altres, tot plegat dit en llatí perquè en aquells temps el llatí feia més modern però i que ara tradueixo perquè només faria més pedant. En un planeta ple de riscos i perills on els pobres humans érem encara uns aprenents, el realisme era l’actitud dominant davant la vida, amb algunes pinzellades de fatalisme i alguns traços de resignació. Els temps van anar canviant i aquest curiós bípede que anava perdent pèl i guanyant intel·ligència i domini sobre la resta del planeta exceptuant-ne els imponderables desastres naturals de mida XXXL, va anar sentint-se fort i valent i segur d’ell mateix fins al punt que en poques dècades, a tot estirar una mica més d’un segle i mig, ha aconseguit regirar tot el globus terrestre esprement-lo com una llimona i rebregant-lo amb tota mena d’infraestructures i canvis tecnològics, ecològics, orogràfics i demogràfics i afegiu-hi el que vulgueu, que segur que l’encertareu.
Tota aquesta filosofada m’ha vingut al cap, paral·lelament a una febrada considerable, mentre em prenia una capsa d’aspirines per superar un refredat de juny d’aquests tan emprenyadors i molestos i inoportuns. No l’he agafat pas per haver-me posat la roba d’estiu abans d’hora ni per haver-me banyat a mar, ni tampoc per haver-me estintolat en algun lloc amb un excés de corrent d’aire. No. M’he refredat perquè he viatjat assegut en un tren durant una mica més d’una hora, víctima de l’aire condicionat inclement dels senyors de la Renfe. El mateix tren que a l’hivern em feia fer la xup-xup a prop de trenta graus. He quedat garratibat, encarcarat, constipat i, sobretot, he estat víctima d’un atac profund de pessimisme existencial que, ara mateix, em porta a definir la humanitat com aquella colla que en quaranta mil anys de progrés tecnològic hem assolit l’envejable fita de passar calor a l’hivern i fred a l’estiu. Això és una millora, es veu.

(Publicata a Presència el 27 de juny de 2010)