La llebre
24 juliol 2010 per Carles Ribera
En una conferència dimarts a Girona, el president Jordi Pujol va descabdellar una mica mĂ©s el discurs que, d’un temps ençà , estĂ elaborant per a qui vulgui escoltar-lo en un paĂs on Pujol Ă©s dels que la gent s’escolta. Dilluns va fer, lluny dels focus barcelonins, un exercici de sinceritat polĂtica, amb frases com ara “no tinc arguments per oposar-me als independentistes”, “comprenc els que es declaren independentistes però no me’n farĂ© ara perquè tingui un cop de geni”, o tambĂ© “amb l’independentisme hi podrĂem prendre mal”. Les reflexions de Pujol tenen el valor de coincidir amb el parer d’un bon nombre de compatriotes d’edat provecta i una creixent frustraciĂł nacional, que dubten entre llançar el barret d’Espanya al foc i la por a les guspires que en puguin saltar. Una sensaciĂł dels veterans que cada cop Ă©s menys compartida pels joves i pels no tan joves.
I enmig, ai las, una classe polĂtica paralitzada. Una veritable llĂ stima, perquè n’hi ha molts (d’entre els que manen i d’entre els que voldrien manar) que sĂłn magnĂfics gestors pĂşblics. Això sĂ, amb un greu problema de covardia polĂtica en un moment històric que reclama agosarats. És en aquest context que van sorgint noves ofertes amb idees clares però amb uns perfils personals que inspiren mĂ©s por que una pedregada seca. Reagrupats, solidaritats i altres em fan pensar en aquells corredors de fons que en l’argot s’anomenen llebres. No tenen res a fer-hi, però serveixen per forçar els aspirants a cĂłrrer mĂ©s. La polĂtica d’aquest paĂs necessita llebres. Però, al lloro, que si els altres es despisten alguna llebre encara donarĂ sorpreses.


