Escrits amb els dits

Qualsevol cec que contempli l’estat d’ebullició que viu l’independentisme català en aquesta arrencada de curs polític segurament pensarà que mai com ara el concepte independència havia tingut un contingut tan palpable, d’objectiu assolible, de somni realitzable. Qualsevol independentista amb perspectiva i capacitat d’anàlisi pot deduir, en canvi, que el sobiranisme català ha iniciat un cicle descendent que el tornarà de pet a l’ostracisme i a la marginalitat que tant havia costat deixar enrere i que amb aquest nou segle, per primer cop a la història, havia pogut començar a consolidar-se des del govern, actuant, mullant-se, acostumant-se a formar part d’una estructura de poder.
És cert, hi ha una onada de referèndums a les portes, reagrupats que treuen pit i generen il·lusions, plataformes i corrents de diverses procedències i orientacions, les habituals faccions en l’independentisme parlamentari d’ERC (sembla que conjurades momentàniament per Puigcercós: aviam quan dura, que hi hagi sort), presidents de clubs esportius que volen portar Catalunya a la Champions, i no seria gens estrany que des que escric aquest article fins que surti publicat aquest batibull estelat hagi tingut noves incorporacions. Una situació que envejaria qualsevol moviment secessionista mundial si no fos perquè aquest creixement es fa amb una base electoral que no s’eixampla, la qual cosa fa que l’aparent onada en realitat no sigui res més que una perillosa trencadissa disgregadora.
Una situació de dispersió creixent que és aplaudida en privat i fomentada obertament per la dreta nacionalista espanyola dominant a casa nostra, divisió atiada amb l’amplificació dels errors dels independentistes que són al govern (la qual cosa no vol dir que no errin) i la sobrevaloració mediàtica de totes les dissidències i alternatives, instrumentalitzades per erosionar la imprescindible unitat de qualsevol opció nacionalment ambiciosa que vulgui ser alguna cosa més que un cercle viciós entre la il·lusió sobreescalfada a la frustració encesa, sense passar pel realisme fred que cal per caminar endavant encara que, sovint, sigui fent més volta.
D’aquí a un any a tots els tocarà passar per caixa a cobrar els rendiments electorals d’aquesta mobilització sobreactuada. Em pensava que ja havíem començat a aprendre a deixar el funambulisme ideològic de banda. Que sabíem que en política es pot reivindicar l’honestedat sense oblidar que el purisme ideològic és un oxímoron. Que l’acció política corromp els ideals és una veritat amb milers d’anys de demostració empírica, la qual cosa no vol dir que impliqui la traïció o la renúncia als objectius. El més trist per a un votant independentista com jo és saber amb un any d’antelació que, voti qui voti, l’independentisme serà el gran derrotat a les urnes catalanes. Perquè una cosa és tenir diverses fórmules per escollir i l’altra que aquestes opcions, víctimes de personalismes, il·luminacions i incapacitat de treballar disciplinadament, es considerin uns als altres, respectivament, els seus pitjors enemics, mentre l’enemic de debò, granític, ens continua passant per sobre perquè sap que la resistència catalana està feta de pedra sorrenca.