Escrits amb els dits

Flensborg

Fa un parell de mesos d’agost vaig visitar la ciutat de Flensborg, a Alemanya, que no és ben bé el mateix que dir que vaig visitar la ciutat alemanya de Flensborg. Si ho busqueu en un mapa de l’estat germànic trobareu, al nord del país, el topònim Flensburg. És la mateixa ciutat. En el primer cas està escrit en danès, mentre que el segon és la manera alemanya d’anomenar la ciutat. Per què? Flensborg és una ciutat danesa situada a Alemanya. Per aquells capricis de la geopolítica, les fronteres d’aquelles latituds han anat variant al llarg de la història, ara una mica més amunt, ara una mica més avall, fins que el segle passat la cosa es va estabilitzar. Des de llavors, els veïns de Flensborg són ciutadans alemanys. Uns ciutadans alemanys molts dels quals parlen danès, tenen el retrat dels reis de Dinamarca presidint el menjador de casa i fan onejar als jardins o al balcó la versió blanca sobre fons roig de la creu de Sant Olaf.
Durant la meva visita a Flensborg, que vaig fer juntament amb un grup de periodistes europeus interessats a conèixer diaris en llengües minoritàries i/o minoritzades, vaig tenir l’oportunitat de conversar (en una llengua tan poc minoritària com l’anglès) amb un grapat d’aquests ciutadans alemanys tan particulars. No em vaig poder estar de preguntar-los, entre altres coses, a quina selecció donen suport quan al terreny de joc s’enfronten Dinamarca i Alemanya. Van amb Dinamarca. Són alemanys i no pretenen deixar de ser-ho, però la seva nació és Dinamarca. Els seus conciutadans alemanys no hi fan escarafalls. En diuen convivència; bé, més concretament koexistenz, en alemany, i sameksistens, en danès.
Els records del viatge a Flensborg m’han revingut aquestes últimes setmanes arran del remenament identitari nostrat. M’hi ha fet pensar la proliferació de banderes espanyoles als balcons de les ciutats catalanes arran de l’èxit de la selecció de futbol del país veí.
Barcelona no és Flensborg. Els danesos de Flensborg relativitzen el fet de ser alemanys perquè saben que la seva cultura i la seva llengua tenen un estat que les protegeix. Els catalans, en canvi, no només som legalment estrangers a la nostra pròpia terra sinó que enlloc més que a Catalunya hi ha cap estat per protegir la nostra cultura.
Això ho arreglarem aviat. I llavors Barcelona (i tot el país) recordarà una mica Flensborg: si mai la roja torna a guanyar el mundial, els ciutadans de Catalunya que siguin espanyols, com els danesos d’Alemanya, podran penjar amb tota naturalitat les seves banderes al balcó sense que això representi, com passa ara, refregar-nos la seva nació excloent per la cara.