Reposicions d’estiu (8): El president Laporta (3/10/2009)
21 agost 2010 per Carles Ribera
El soroll mediĂ tic que estĂ propulsant el president del Barça, Joan Laporta, cap a la polĂtica parlamentĂ ria ja feia algun temps que havia superat l’estadi d’enraonia de sobretaula quan, l’altre dia, el propi interessat va sortir de l’armari prĂ cticament de cos sencer amb el millor estil dels lĂders dels paĂŻsos sotmesos que busquen ressò internacional: concedint una entrevista a la premsa estrangera. Un bon gol als mitjans nacionals que fa temps que el ningunegen (benvolguda correctora, no em posis cursiva a aquesta paraula com a barbarisme perquè trobo que deriva perfectament del catalanĂssim ningĂş: en tot cas sĂłn els castellans que cometen un catalanisme flagrant fent derivar de ninguno un terme que, en espanyol, hauria de venir de nadie i, per tant, dir-se nadiear).
Digressions filològiques a banda, el cas del senyor Laporta m’inspira un seguit de reflexions que poden ser d’utilitat per a tots aquells independentistes que d’un temps ençà estan tan esperançats amb la possibilitat que la independència deixi de ser una utopia com farts de girar el coll davant la gernaciĂł de salvapĂ tries que aterra en l’arena polĂtica. I si no us Ă©s d’utilitat a vosaltres, almenys em serveix per esbravar dèries pròpies, ja em perdonareu.
I què, si en Laporta vol aspirar a ser president de la Generalitat?
D’entrada, podrà ser el substitut natural d’Esquerra en el paper de boc expiatori de tots els mals per a la caverna medià tica espanyola. També podria convertir-se en l’enemic a desprestigiar per la cova medià tica catalana sociovergent, la que porta mitja dotzena d’anys disparant contra el tripartit i amplificant els trets dels socis que opten per disparar-se personalment.
Aquestes dues possibilitats poden quedar conjurades, o relativitzades, per un atac d’intel·ligència perversa de les dues cavernes si arriben a concloure que donar aire al futur expresident blaugrana pot contribuir a l’afebliment de l’independentisme per la via de la dispersiĂł. Tot sol, Laporta restarĂ vots als altres però difĂcilment aconseguirĂ prou embranzida, tot i que de mĂ©s blaus en maduren, i no penseu en cap elefant.
El tema s’anirĂ concretant en els pròxims mesos. De moment, però, el cas estĂ generant comentaris força sorprenents, començant pels que critiquen que sigui un inexpert en la polĂtica o que aprofiti la rellevĂ ncia pĂşblica per promocionar-se. Si us hi fixeu bĂ©, els que el critiquen per això sovint sĂłn els mateixos que blasmen els polĂtics professionals i/o que no han qĂĽestionat mai l’entrada al parlament de gent procedent d’altres Ă mbits, com l’acadèmic, el sindical o l’empresarial. Ah! És que aquest Ă©s president d’un club de futbol. Com en Gil i Gil o en Berlusconi, diuen. Alto! Joan Laporta ens pot caure mĂ©s bĂ© o mĂ©s malament, però la comparaciĂł Ă©s odiosa. Laporta no Ă©s el president d’un club de futbol. És el president del Barça. S’ha de ser molt marciĂ a Catalunya per no veure-hi la diferència. No ens preocupem pel salt a la polĂtica d’en Laporta. El cĂ rrec de president del Barça ja Ă©s un cĂ rrec polĂtic. LlĂ stima que fins arribar a Laporta, amb dignes i afusellades excepcions, el tron nomĂ©s l’ocupessin tristos presidents de club de futbol. (Publicat a Presència, el 3 de gener de 2010)