Escrits amb els dits

No sé si va ser quan en vaig fer quaranta o quan vaig percebre que els cabells se’m començaven a suïcidar a més velocitat de la normal, o potser van coincidir les dues coses alhora, però el cert és que un bon dia em vaig dir, noi, estàs quedant tecnològicament desfasat i t’hauries de posar les piles per no anar a petar a la cua de l’atur d’un moment a l’altre substituït per alguna jove promesa d’aquestes que dominen allò que en diuen web 2.0 quan tu encara no saps ni què és.
D’entrada, val a dir que el fet de pensar a posar-me les piles en comptes de començar a pedalar ja era un símptoma que, almenys en qüestió de vocabulari, no estava pas tan antiquat, però el cas és que vaig quedar tan obsedit per la cibernètica social, la premsa onlain i la cuina japonesa que, exceptuant la cuina japonesa, que no té res a veure amb el tema, vaig iniciar una immersió durant gairebé dos anys de la qual tot just emergeixo ara, absolutament ofegat. Dos anys durant els quals, empès pel desfici de voler renovar-me, he obert un bloc, després un altre i encara un tercer, m’he inscrit al Facebook, al Twiter, he penjat fotos al Flickr, m’he matriculat a cursets i postgraus de noves tecnologies, m’he comprat un mòbil d’última generació i fins i tot he perpetrat algun article blasmant la premsa tradicional i vaticinant la mort del suport paper, quina antigalla més ruïnosa.
Total, que gairebé dos anys després, dels tres blocs que tenia en sobreviuen dos, que fa setmanes que no actualitzo. Al feis, la llista d’emprenyats perquè no responc els missatges ja deu superar de llarg la d’amics; de la resta de xarxes socials ja no en recordo ni la contrasenya d’accés; amb el mòbil no sé fer gaire res més que marcar els números i, finalment, quan llegeixo els meus propis articles (no gaire) antics defensant el futur de la premsa digital m’hi faria un tip de riure si no fos que, en realitat, sé que hauria d’arrencar a plorar perquè no és pas que tot això no funcioni sinó que sóc jo que he perdut el tren de manera irremissible. No, no. No és pas que l’hagi perdut, el tren: m’ha atropellat.
Enfonsat en la desesperació, començo a remenar per l’escriptori i topo amb un text que no recordava haver arxivat. Llegeixo: «Qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani, és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions […] i justament a través d’aquesta desviació i d’aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aferrar el seu temps.» Espereu, espereu, que n’hi ha més: «Els qui coincideixen massa plenament amb l’època, els qui hi encaixen en tots els detalls perfectament, no són contemporanis perquè, precisament per això, no aconsegueixen veure-la.» Ho signa un tal Giorgio Agamben. L’escriptori on l’he localitzat no és pas el de l’ordinador, sinó la vella taula despatx on treballo. L’arxivador, de cartró. El text, imprès en un llibre titulat Què vol dir ser contemporani? i publicat l’any 2008 per l’editorial Arcàdia. Fa dos anys. Ara no recordo per què el vaig endreçar sense haver-lo llegit. Devia haver sortit a navegar cap a la tempesta que m’ha dut al naufragi digital. Ara em retorna com un salvavides. (Publicat a Presència l’11/4/2010)