Pobra universitat
4 setembre 2010 per Carles Ribera
Que el coneixement del catalĂ no garanteix la qualitat en l’ensenyament universitari Ă©s una veritat irrefutable. El professor Sala i MartĂn, per exemple, parla el nostre idioma prou bĂ© i, en canvi, com a economista el seu nivell presenta força dubtes de competència, almenys si la nota l’hi haguessin de posar els actuals gestors del Barça.
A cap professor universitari no li podem exigir que ens parli en catalĂ . Però tots haurien d’entendre i llegir els seus alumnes en catalĂ perfectament. Això avui no passa. Hem d’admetre, tanmateix, que un alumne universitari del segle XXI ha de dominar unes quantes llengĂĽes. I hem de tenir clar, tambĂ©, que un professor ha d’excel·lir sobretot en la matèria que imparteix. Sense oblidar que la docència no consisteix nomĂ©s a saber molt, sinĂł, sobretot, a saber transmetre bĂ© allò que se sap. L’acte d’ensenyar Ă©s un acte de comunicaciĂł. L’eina bĂ sica de la comunicaciĂł Ă©s la llengua. I la llengua pròpia, la que mĂ©s facilita l’aprenentatge a un alumne per mĂ©s poliglot que sigui. D’altra banda, tots els que hem passat per la universitat hem après que les assignatures mĂ©s complicades sovint sĂłn les impartides per docents tan savis com alhora mals comunicadors. CatedrĂ tics que dominen cinc llengĂĽes i sĂłn incapaços de fer-se entendre, de fer entendre. El cas de la llengua a la universitat Ă©s complex, doncs. Però el que mĂ©s sobta de la reacciĂł d’alguns sectors acadèmics davant de l’anunci que per fer classes al paĂs caldrĂ conèixer l’idioma del paĂs Ă©s que les queixes provinguin d’un col·lectiu que, per definiciĂł, hauria de defensar el saber i no pas reivindicar el dret a ignorar. (Publicat a l’Avui el 3/9/10)


