Escrits amb els dits

Preparem-nos perquè farà mal, la senyora Sánchez-Camacho. Farà tot el mal que pot fer algú que sap que pot radicalitzar el discurs sense patir per possibles fugues dels seus electors més moderats. Al PP, a Catalunya, de moderats no n’hi ha. No n’hi queden. El PP ja fa temps que ha esdevingut un reducte, relativament petit però fortament cohesionat, d’extremisme espanyolista i reaccionarisme desinhibit. La majoria de líders no tenen la llibertat d’acció que té la senyora candidata popular. Als altres els preocupa no perdre de vista un cert concepte de centralitat política, de punt de confluència. Siguin socialistes, ecologistes, independentistes o possibilistes, la seva premissa és tibar fins on es pugui sense incórrer en el risc d’espantar amb estirabots excessius el votant potencial.
Se’n cuiden molt, els líders de partits amb un cert pes parlamentari, de no semblar eixelebrats, ni somiatruites. Ser radical és cosa de minories. El polític amb aspiracions d’hegemonia és el que transmet seguretat i demostra seny. Sánchez-Camacho, amb aquest posat crispat, amb aquest desfici per obrir la boca i aquesta oratòria de consignes memoritzades que recita com un catecisme, no té la servitud de la prudència. A la seva dreta disposa de tot el camp per córrer. Pot carregar les tintes cap a la xenofòbia i el seu electorat natural ni s’immutarà. Pot fer venir Rajoy i atiar les ànsies de genocidi lingüístic i els seus votants continuaran impassibles. No s’hi troben incòmodes. Que tremolin Anglades, Riveres, les Rosas Díez i l’ala espanyolista del PSC. La senyora Sánchez-Camacho no té aturador, ni ganes d’aturar-se. (Publicat a l’Avui, el 20/9/2010)