Escrits amb els dits

Hi ha persones que es pensen que si un alcalde convida un poeta a fer el pregó de la festa major, el més normal és que el convidat pronunciï un pregó poètic. No és pas tan desenraonat pensar això. Tot i que quan l’escollit o l’escollida per a tan alta distinció són un cuiner o una actriu, ningú no espera que els engalti un monòleg de Medea o cuini, davant l’atenta i distingida audiència del Saló de Cent, una terrina de filet de vedella i foie amb reducció de Porto. Però bé, admetem com a raonable que un poeta se senti impel·lit a fer poesia.
Hi ha persones que es pensen que un pregó poètic consisteix a barrejar uns quants mots refinats, un grapat de metàfores carregades de lirisme i un pessic de nostàlgia per descriure la ciutat glossada tot celebrant la gràcil caiguda de les fulles a la tardor. Hi ha persones que es pensen que la poesia està feta només d’imatges, no pas d’idees.
Hi ha persones que escolten un pregó de Joan Margarit i, presoneres de tots aquests prejudicis, queden garratibades. El senyor Margarit diu coses. Caram. I diu coses amb contingut anava a dir polític però no diré tant, o diré més, diré amb contingut ideològic. Què esperaven? Que parlés del temps? I de què se sorprenen? Un servidor, que no és ni alcalde ni regidor ni estava convidat a l’acte, tenia, des d’unes quantes hores abans del parlament, el pregó imprès en un quadernet pulcrament editat pel consistori. No era cap sorpresa, el contingut. Hi ha persones que es deuen pensar que el senyor alcalde, quan encarrega un pregó, hauria de llegir-lo abans per fer-lo adequar al seu parer. Per sort, el senyor alcalde no és d’aquest tipus de persones.