Periodisme redescobert
28 setembre 2010 per Carles Ribera
El senyor Quim Torra, editor i assagista prolĂfic tant en una activitat com en l’altra, ha escrit un llibre apassionat (potser una mica massa i tot), intens, documentat i llegidor. El volum, guanyador de l’últim premi Carles Rahola d’assaig i publicat per Proa fa uns mesos, porta per tĂtol Viatge involuntari a la Catalunya impossible. És un assaig novel·lat, o una novel·la de base real, en la qual Torra ens fa sentir la seva pròpia veu amb un relat entretingut d’una peripècia professional atĂpica que l’ha portat del terrorĂfic mĂłn dels grans executius de les assegurances al deliciĂłs planeta dels petits exhumadors de noms i paraules oblidades. La pròpia veu, Torra l’entrellaça amb una altra que Ă©s tambĂ© seva però que utilitza en un exercici de ventrilòquia literĂ ria per fer parlar tres periodistes barcelonins que ha rescatat del pou de la premsa perduda: LluĂs Capdevila, Ă€ngel Ferran i Francesc Madrid. Plomes torrencials d’una Barcelona d’actitud canalla i turbulenta, ments Ă cides i lĂşcides, ideològicament lliures i alhora encadenades a les estretors materials; expulsats del seu paĂs, Catalunya i nomĂ©s Catalunya, cap a l’exili post-republicĂ . Vides submergides en la creaciĂł i en els llibres, «l’únic lloc del mĂłn on la misèria no podia plantar les seves espesses arrels», segons posa Torra en boca de Capdevila en un exercici literari atrevit, on nomĂ©s les cometes diferencien els textos dels personatges retratats i la veu en primera persona amb què els ressuscita l’autor, la qual cosa obliga el lector a extremar l’atenciĂł per saber qui Ă©s Torra i qui sĂłn els altres, però alhora aporta una credibilitat sòlida a la fabulaciĂł, a la recreaciĂł, a la reconstrucciĂł d’uns testimonis fonamentals per recuperar la memòria del periodisme dels anys vint i trenta, sobretot trenta, un periodisme del qual, tot i ser poc conegut, s’ha escrit mĂ©s que no pas se’n va llegir en aquells temps que cada capelleta tenia un diari i cada diari un grapadet de lectors mĂ©s aviat escĂ s que, tret d’honorables excepcions, convertien la premsa mĂ©s en empresa que en negoci i l’articulisme mĂ©s en activitat que no pas en ocupaciĂł professional.
Havent llegit el llibre de Quim Torra, penso que aquest nostre mĂłn del periodisme digital, els blocaires i els confidencials cibernètics, faria les delĂcies de personatges com Capdevila, Ferran, Madrid, i tambĂ© Cabot, Fontdevila, Valldeperes o Josep Maria Francès, i Josep Maria Planes, que podrien teclejar a cor què vols sense encotillaments d’espai i polemitzar i llançar-se els plats dialèctics pel cap i fer-hi tant pocs diners com van guanyar-hi aleshores. No dirĂ© pas que el periodisme d’abans era millor que el d’ara perquè probablement no nomĂ©s llançaria pedres contra el teulat propi, sinĂł que tambĂ© em deixaria endur per un cert sentit èpic que tampoc cal. Ara bĂ©, sĂ que Ă©s cert que les hemeroteques del nostre paĂs sĂłn autèntiques joieries. Durant uns mesos vaig freqĂĽentar, per qĂĽestions que ara no vĂ©nen al cas, la majoria dels arxius que cita Torra en el seu llibre i puc dir que vaig passar-hi molt mĂ©s temps del que hi hauria destinat per la feina que m’ocupava, atrapat entre microfilms i papers gastats, enganxat a la tinta dels mestres. Un plaer. (Publicat a Presència el 19 de setembre de 2010)