Escrits amb els dits

Una de les activitats més esperades de la pròxima campanya electoral és el cara a cara entre el senyor Montilla i el senyor Mas. És una cita tan esperada que fins i tot alguns voldrien que n’hi hagués dues, no pas dues cares, que ja hi seran perquè altrament no seria un cara a cara, sinó dos debats. Diuen que dos debats perquè així en podrien fer un en català i un altre en castellà, com si en aquest país hi hagués ciutadans mentalment incapaços d’entendre alguna de les dues llengües que hem de tenir com a oficials.
Un cara a cara sempre és més àgil que un grapat de cares (segons les quotes vigents en funció de la representació parlamentària, mitja dotzena) discutint sota el guiatge d’un cronomoderador. D’acord. Amb el que no necessàriament caldria estar d’acord és que el cara a cara més interessant hagi de ser entre Montilla i Mas. Home, posats a fer, trobaria infinitament més morbós (per motius estrictament polítics) un enfrontament dialèctic entre les senyores Nebrera i Sánchez-Camacho. O una sessió entre Carod-Rovira i Puigcercós, per tal que es poguessin dir l’un davant de l’altre totes les pestes que fa anys que s’estan llançant a l’esquena. I què me’n dieu d’un debat a dos entre Celestino Corbacho i el número tres d’Albert Rivera perquè al cap d’un quart de discussió descobrissin que estan d’acord en pràcticament tot. I encara em deixava el debat més interessant de tots, el que haurien d’escenificar els dos autèntics protagonistes de la campanya, Collboni (amb José Zaragoza d’apuntador) i Madí. No tindrem tanta sort. Ens haurem de conformar amb Mas i Montilla, com a molt. (Publicat a l’Avui, l’11 d’octubre de 2010)