Gossos en persona
5 novembre 2010 per Carles Ribera
Mentre m’afaito, sento per la rà dio que els de can McDonald’s (si escric can suposo que em sobra l’essa apostrofada, però com que és la marca, ho deixo) deia que he escoltat que els de can McDonald’s el mes de gener vinent començaran a oferir la possibilitat de celebrar banquets de casament. Es veu que el menú serà l’habitual. De moment, posaran en marxa la divisió de casoris de forma experimental en dos establiments a Hong Kong. Coi, penso procurant de no tallar-me (sóc dels que no saben fer dues coses alhora, com ara afaitar-me i pensar), ja tens tema per a l’article d’aquesta setmana. Total, que vaig rumiant-hi fins que, sortint de casa, veig que ja m’han entaforat la dosi dià ria de paperassa publicità ria a la bústia. M’hi acosto per retirar-la i, just quatre bústies a l’esquerra, em fixo en la placa d’uns veïns que conec només de vista. La lluentor de la placa denota que és nova. Hi figuren inscrits dos noms clarament identificables com a humans, i un tercer a sota: Bobby. Bobby és un nom inventat per preservar la intimitat del quisso, perquè es tracta d’un gos, això segur, ja que els veïns no tenen mainada i, en canvi, els trobo tot sovint pasturant un petaner.
M’han ben fotut. La magnitud del descobriment m’obliga a canviar el tema de l’article a mig rumiar-lo. Perquè això altre es mereix una reflexiĂł llarga. No me’n sĂ© avenir que en la nostra societat hĂ gim arribat a l’extrem d’inscriure el nom del gos a la placa de la bĂşstia. SĂłc conscient que hi ha molta gent que s’estima el gos com si fos un mĂ©s de la famĂlia. Ja sĂ© que hi ha persones que fins i tot s’estimen mĂ©s el gos que la famĂlia. TambĂ© reconec part de veritat en aquell acudit feminista que explica que els homes i els gossos s’assemblen perquè quan hi parles tant un com l’altre et miren (sobretot si ets dona) com si t’entenguessin. Tot això ja ho sĂ© i no penso discutir-ho perquè cada cop que ho faig em plouen unes cartes ben animals defensant la humanitat canina. Però el cas de la bĂşstia no em cap al cap per mĂ©s que m’hi esforço, intento ser obert i provo d’acceptar que cagar-se a la vorera Ă©s un acte tan humĂ com anar tot darrere recollint-la merda o fins i tot com anar tot darrere i trepitjar-la.
Analitzat racionalment, però, no em traureu del parer que l’objectiu de posar noms a les bĂşsties Ă©s, bĂ sicament, identificar els possibles receptors de correspondència per facilitar la feina al carter. No estem parlant de clavar una placa a la porta de casa, just sota l’espiell, per indicar qui viu dins l’habitatge. Estem parlant de la bĂşstia. Per tant, posar el nom del gos a la bĂşstia, imagino, hauria de pressuposar que el gos Ă©s susceptible de rebre correspondència. I això em porta a un doll en cadena de preguntes, com ara: quin tipus de correspondència deu rebre un gos? I qui l’escriu, aquesta correspondència? Altres gossos? Perruquers canins fent ofertes de tallar i rentar? I, aquesta correspondència, si Ă©s que n’hi ha, qui la llegeix? O qui la hi llegeix? I encara un Ăşltim dubte, si mai conviden els veĂŻns del segon tercera a un casament, podran dur-hi el gos? I si el casament Ă©s al McDonald’s? (Article publicat a presència el 31 d’octubre de 2010)