Escrits amb els dits

El president brasiler Lula da Silva va afirmar fa pocs dies que un cop retirat de les seves responsabilitats es dedicarà a blocar i a piular. Això, dit encara no fa ni mitja dècada, us hauria portat a pensar que aquest bon home pretén enrolar-se en un equip de futbol per emular Víctor Valdés i a imitar el cant dels ocells, com a màxim a xerrar. Els que esteu integrats al segle 2.0 sabeu que Lula, en realitat, tindrà un bloc a internet i utilitzarà el twitter, on la piuladissa té la intensitat de la més frondosa de les selves tropicals.

La qüestió no és pas si el president dels brasilers i les brasileres domina més o menys les noves tecnologies de la comunicació, sinó els motius que l’impel·leixen a fer-ho. Sosté, segons va dir en una trobada amb blocaires, que els mitjans de comunicació tradicionals són «antics». Antics.

Des de l’antigor d’un paper jo diria dues coses. La segona és que té raó. La primera és que va errat. No és que hagi estrompassat a l’hora d’escriure i se m’hagi capgirat l’ordre. És que volia destacar primer la segona, la més important. L’explicació, però, la començo per la primera. Anem a pams. Lula va errat perquè els mitjans de comunicació tradicionals (és a dir, la ràdio i la televisió, i la degana, la premsa en paper) estan lluny de ser antics. No ho són. Bé, sí que ho són. Són tan antics com una viola de gamba, un piano o una guitarra. Fa anys que es van inventar, però encara avui serveixen per a la música. En periodisme, la música amb instruments antics s’interpreta a canvi d’una remuneració. Professionals. No dic bons o dolents. Però el fet de cobrar per una feina els converteix en persones que poden viure (o malviure) d’un ofici amb una certa regulació i unes quantes responsabilitats. Gent que ordena el doll immens d’informació circulant. Convertidors d’informació en notícies. Amb uns criteris i sense uns altres criteris. Amb unes prioritats i sense altres prioritats. Amb un ordre, sense desordre. Periodistes que poden aspirar a una relativa independència i a assolir un nivell de qualitat sempre que prou lectors i prou anunciants sostinguin el negoci. Amb el risc, naturalment, que la impossibilitat de mantenir aquesta independència acabi deixant-los sense feina o convertint-los en servidors d’interessos externs.

Lula té raó, malgrat tot. Els mitjans tradicionals, especialment la premsa, són antics. Les noves tecnologies han obert un immens terreny de llibertat d’opinió individual fora de control, acotacions i censures. Immens. La xarxa ofereix més espai lliure que mai i que enlloc. Immens i inabastable. Indigerible. Molta oferta, però poca oferta capaç de fer-se sentir amb força. A més, i amb honorables excepcions, en aquest terreny bàsicament hi arrelen firmes que no poden viure d’aquest negoci i d’altres que no depenen d’aquest negoci per viure. Dues situacions libèrrimes però alhora enemigues de l’objectivitat o de la capacitat de defensar-la. Per això Lula té raó i no la té alhora. Perquè la tradició periodística té limitacions però encara té molt per piular. El risc és que el xoc entre el vell i el nou conflueixin en una societat amb més informadors, però menys ben informada.