Escrits amb els dits

Si la crisi es mesurés sobre la base d’indicadors culturals, els catalans tindríem molta disposició per sortir-ne. Si fem una repassada ràpida al panorama artístic, fullejant les pàgines d’aquest diari de les últimes setmanes, podrem constatar que el dinamisme que hi ha en molts sectors és realment esperançador, per no dir-ne directament excepcional. A les pantalles feia temps, si és que aquest temps havia existit mai, que no hi havia una allau de creativitat
i productivitat tan extraordinària. Films dirigits i produïts a casa nostra que han arribat a les pantalles catalanes i a les d’arreu, d’estils diversos i pretensions variades, però coincidents en l’ambició desacomplexada d’una
indústria cinematogràfica que ja comença a tenir gruix. D’aquí a un parell de setmanes, en la nova edició dels Premis Gaudí, contemplant la graella de nominats i premiats, podrem comprovar que el cinema català no tan
sols no té res a envejar a qualsevol altre, sinó que resulta envejable.

I qui diu cinema, diu teatre, amb èxits de taquilla espectaculars, com el d’Agost al TNC o els rècords de públic del Lliure o Temporada Alta. I qui diu cinema i diu teatre, diu música, amb una eclosió creativa i una resposta sorprenent per part del públic que consolida una nova generació de nivell. Seria ingenu pensar que ni el món teatral, ni el cinematogràfic, ni els músics catalans pateixen la crisi. La pateixen. Però l’afronten amb una consistència i un dinamisme que pocs altres sectors acrediten en aquests moments. Es parla molt de redefinir el model econòmic. La cultura com a indústria, com a motor, no la menystinguem. (Publicat a l’Avui, el 3 de gener de 2011)