Escrits amb els dits

Una escola a la localitat finlandesa de Vasa

(El 29 de març de 2007 vaig publicar aquest article a la revista Presència, després d’una estada a la regió suecòfona de Finlàndia. En aquests dies de polèmica lingüística, em sembla oportú recuperar el reportatge per veure com tracten el plurilingüisme en altres verals.)

Expliquen que el famós dramaturg Samuel Becket va definir Finlàndia com el país on la gent és silenciosa en dos idiomes. Una ironia que descriu força bé el caràcter reservat d’aquest poble que als hiverns habita un paisatge gairebé en blanc i negre, (blanc de neu, negre de foscor), però retrata una situació lingüística més legal que no pas real: la república de Finlàndia, independitzada de Rússia l’any 1917 després d’una mica més d’un segle d’annexió, va establir de bon començament la cooficialitat: el finès i el suec, una llengua, aquesta última, present al país després de set segles de relació amb el regne suec, del qual Finlàndia va formar part fins al 1808. De fet, a Finlàndia el suec, llengua de cort, va tenir rang de llengua oficial molt abans que el mateix finès. Finlàndia, és clar, té una altra parla protegida, el sami, en via d’extinció com el poble del mateix nom, despectivament anomenats lapons, poc menys de 4.000 individus.
Suec i finès. Dues realitats descompensades. Dels 5,2 milions de ciutadans d’aquest estat menys poblat que Catalunya però amb deu vegades més extensió, només el 6%, amb prou feines 300.000 persones, parlen suec. I va baixant. Malgrat tot, a diferència dels catalans amb el català, poden adreçar-se en suec a qualsevol instància pública en tot el territori finlandès, encara que no sigui zona de parla sueca. Actualment, el suec es parla a la capital, Hèlsinki (Helsingfors, en suec); a la província de Nyland (Usimaa, en finès); a les illes Äland, amb una amplíssima autonomia política però només 27.000 habitants, i a la zona d’Ostrobòtnia (Pohjanmaa, en finès). És en aquesta última regió, a l’oest del país, on la llengua sueca és més activa a nivell social i demogràfic.
Convivència. Birger Äkerholm té 52 anys i porta una empresa de transports a la zona. El seu idioma matern és el suec i considera que la situació d’aquesta llengua està empitjorant. «Cada cop hi ha menys dependents a les botigues que parlin suec, la gent quan es casa amb finesos es passa al finès, i als serveis públics, com ara als hospitals, la situació no és dolenta però és francament millorable.»
La convivència entre els dos idiomes no és senzilla. «Si socialment vols fer-te sentir, has de parlar en finès, és l’idioma per sortir-te’n», explica Mia Bergfors, que regenta una botiga en un dels mercats coberts més cèntrics de la petita ciutat de Vaasa (Vasa, en suec), la capital d’Ostrobòtnia.
Plaça portuària de 57.000 habitants, Vasa va ser fundada el 1606 pel rei Carles IX, quan Finlàndia era sueca. Ara fa un any, un altre rei Carles de Suècia, Carles XVI Gustau, va viatjar a la república finlandesa per presidir, amb gran alegria popular, el 400 aniversari de la fundació de la ciutat, que té una aclaparadora majoria de parla finesa: tres de cada quatre habitants. La situació als municipis de la regió, en canvi, arriba a capgirar-se amb escreix, amb casos com els pobles de Maxmo (Maksamaa, en finès) o Närpes, amb més del 90 per cent de parlants de suec. Paradoxalment, a Suècia, país més multicultural, hi ha poques poblacions amb un percentatge tan alt de parlants de suec.
Ulla-Maj Wideroos, de 56 anys, és veïna de Närpes. També és diputada del Partit del Poble Suec i ministra adjunta de Finances del govern de coalició finlandès. «Els que parlem suec tenim una bona situació, amb molts drets, però avui dia encara ens cal lluitar per aquests drets», comenta. «El problema és més gros per als que parlen suec en municipis de majoria finesa», hi afegeix la ministra.
Un veïnatge idiomàtic que no és senzill, però sí absolutament civilitzat. Extremadament correcte. Escrupolosament regulat. I és que, de fet, malgrat l’equiparació tècnica a nivell nacional, sobre el terreny, és a dir, als municipis, la política lingüística està dissenyada amb un llibre d’història en una mà i una calculadora a l’altra. Cada municipalitat tria el seu estatus: íntegrament finès; íntegrament suec; bilingüe de majoria finesa, i bilingüe de majoria sueca. Complicat. Complicat fins a l’extrem que la retolació, que, naturalment, és bilingüe, està ordenada en funció del municipi on és el cartell. Així, a Maxmo els indicadors per anar a la capital de la regió indiquen «Vasa/Vaasa», mentre que passant per Kaskinen (Käsko, en suec), el mateix indicador diu «Vaasa/Vasa». En aquest reportatge, per descomptat, les traduccions de topònims entre parèntesis segueixen el mateix criteri.
Al gust del client. L’equilibri lingüístic comença per la retolació al carrer i acaba a la caixa dels establiments públics. Marjo Aaltonen té 29 anys i treballa en una cafeteria pròxima al diari en suec de la ciutat, el Vasabladet. La seva llengua materna és el finès, però no té cap inconvenient a canviar: «Vaig aprendre el suec a l’escola i parlo amb cada client el seu idioma. Si no conec el client i no sé què parla, dic el preu en tots dos idiomes», explica Marjo. Aquest costum és habitual en els comerços, en alguns dels quals fins i tot només d’entrar et pregunten com prefereixes ser atès. La tàctica més discreta de la Marjo, segons comenta irònicament ella mateixa, té un petit inconvenient. «Per endevinar l’idioma del client, aquest ha de dir alguna cosa més que hola! En finès per dir hola! diem hei!, mentre que en suec diuen hej! S’escriuen diferent, sonen igual.»
Veïns, però no família. Tot i les similituds en la salutació, el suec i el finès són veïns, però no són pas família. El primer forma part del conjunt d’idiomes escandinaus, on també hi ha el danès, el feroès, el noruec i l’islandès, amb un alt grau d’intel·ligibilitat: tots els escandinaus s’entenen entre si amb relativa comoditat. El finès és de la branca de les uralianes, com l’estonià o l’hongarès. Aquest fet i la poca tirada dels parlants de finès a aprendre suec dificulten força la comunicació entre els parlants d’una i altra llengua si un dels dos no es passa a la de l’interlocutor.
«És bo tenir dos idiomes, és una riquesa per a Finlàndia», explica Hanno Luukkonen, un militar de 55 anys que no parla gota de suec tot i que diu que l’entén. Acabat de retirar, Luukkonen es presenta a les eleccions pel partit conservador Kokoomus. Al peu de la seva furgoneta convida a cafè i pastes els que passegen pel mercat a l’aire lliure, on la gent no sembla notar que, malgrat el sol radiant del migdia, la temperatura és per sota de deu sota zero. A mercat s’hi sent parlar finès i suec, indistintament. «El tema lingüístic no el toquem durant la campanya», assegura el candidat d’una formació que, a Vasa, no té gaires adeptes entre els parlants de suec, més afins al Partit del Poble Suec i als socialdemòcrates. Això sí, tot i les reivindicacions lingüístiques, el sentiment nacional és inequívoc, segons Lars Rosenblad, un dels responsables del rotatiu local: «No som suecs de Finlàndia. Som finlandesos que parlen suec.»