Escrits amb els dits

Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu dels socialistes catalans, ha qualificat d'”èxit rotund” la convenció del PSOE a Saragossa, assegurant que “servirà per desmentir de forma radical” aquells que afirmen que el model d’estat dels socialistes espanyols i del PP és el mateix. Miquel Iceta té raó en una cosa. Els models d’estat del PSOE i del PP no són el mateix. Els resultats, això no obstant, sí que són els mateixos. Si no calcats, força similars.

Cal admetre que el PSOE no és el PP. Cal reconèixer que els socialistes tenen el model autonòmic entès i assumit. Autonòmic i prou, però al cap i a la fi autonomista. Fins i tot es podria dir que, ideològicament, en l’ànima socialista encara hi crema una petita flama federalitzant. El problema és que l’electorat espanyol, sociològicament, no és ni autonomista, ni molt menys federalista. Ni de lluny. I els socialistes espanyols saben que no poden assolir i mantenir l’hegemonia política a l’Estat sense acostar-se al PP en allò més essencial, no perquè sigui essencial per al PP, sinó perquè per als espanyols allò essencial, innegociable en l’arena política, és, fonamentalment, el model d’estat. El model nacional. El concepte de nació espanyola única. Els socialistes espanyols ja ho han descobert fa temps. Espanya no es toca, la resta es pot discutir. Els socialistes catalans, en canvi, continuen intentant convèncer els seus correligionaris del PSOE de la bonança de la descentralització, quan en realitat a qui haurien de convèncer és al poble espanyol. I això, definitivament, és picar ferro fred. L’eix nacional espanyol, en els últims trenta anys, s’ha escorat cap a l’espanyolisme intransigent. Al voltant d’aquest eix hi orbiten dreta (per vocació)  i esquerra (per força). Pot resultar paradoxal, però el problema del PSOE, en aquest assumpte, és que el seu model teòric d’estat no encaixa amb el que volen els ciutadans als quals va dirigit. I des de fa un temps, tampoc encaixa amb el que volen molts catalans que ja han entès que l’electorat espanyol, molt majoritàriament, aposta per l’uniformisme. És el drama del PSC. Almenys del PSC-PSOE. Un drama irresoluble des d’Espanya.