Escrits amb els dits

Sóc una persona que pateix enveja lingüística. Ara vosaltres em direu, coi, i què és la enveja lingüística? No ho he consultat pas a cap expert, més que res perquè no sabria pas a quin tipus d’especialista dirigir-me si volgués exposar el meu mal. Hauria de demanar hora a un filòleg? A un sociolingüista? Estirar-me en el divan d’un psiquiatre? Davant del dubte, com sempre em passa, faig cas de la meva intuïció, que em defineix l’enveja lingüística com un mal estès especialment entre sectors de població de llengua feble. No em refereixo pas a individus amb una debilitat fisiològica o expressiva del múscul bucal. Vull dir una flaquesa de l’idioma propi.

Partint d’aquesta definició, l’enveja lingüística es manifesta pel malestar emocional que provoca la percepció subjectiva que les prestacions d’altres idiomes són superiors a la del propi. Exemple pràctic: l’anglès i jo. Tinc enveja lingüística de l’anglès. Era una sensació larvada que se m’ha manifestat com una butllofa en descobrir una nova definició que s’han inventat en una comunitat lingüística que té una tirada desbocada a la generació de neologismes. El mot és smorting.

Esmòrting (permeteu-me convertir el neologisme en un manlleu adaptat a la llengua de Fabra i de la consellera Fernández Bozal) és el concepte resultant de contraure, per davant, smoking (fumar) i per darrere, flirting (flirtejar, lligar). El concepte ha sorgit arran de la prohibició creixent de fumar en bars, oficines i edificis públics. Això ha generat un nou àmbit de relacions humanes a les portes dels establiments mencionats, on la gent fa coneixença i llança l’ham entre pipada i pipada.

No em direu pas que no us fa enveja, aquesta capacitat de reacció lingüística a la novetat. Podríem citar centenars de mots que s’han generat (especialment en l’àmbit de les noves tecnologies i costums socials) per definir nous conceptes a partir de paraules preexistents.

En català no tenim tanta tirada a generar nous vocables. Però no crec pas que sigui una mancança del nostre idioma sinó d’una falta de confiança en les nostres possibilitats. Si, ja ho sé, no disposem del magnífic sufix -ing, aquesta vareta màgica del gerundi anglès que fa tan modern que fins i tot a Barcelona l’han aplicat al servei de bicicletes públiques en una hibridació que demostra una falta total i absoluta d’imaginació i de recursos en la llengua pròpia, suposant que la llengua pròpia de Barcelona sigui el català.

No tenim un gerundi tan atractiu però podríem provar alternatives. Uns quants exemples? L’actuació del govern Mas podria generar un concepte com ara retallança, dit d’aquell sistema de gestió pública basat en la disminució sistemàtica de despeses. Un altre? Tripartir, o partir-se un govern en tres talls. Caixar-se: lamentar la fi de les caixes d’estalvis. Més? Sobiranomisme, per definir aquells independentistes de boca que no tenen la més mínima intenció de superar l’autonomisme. Podria continuar posant exemples, però després hauria de canviar l’article perquè veuria que amb l’anglès no hi ha motius d’enveja. (Publicat a Presència, el 6 de març de 2011)