Escrits amb els dits

Durant la presentació, fa uns quants dies, del nou equip de la Conselleria de Cultura, el senyor Ferran Mascarell va afirmar, segons vaig llegir en alguns diaris, que «bona part dels malestars i tensions en l’àmbit cultural tenen a veure amb el desajust entre la capacitat de producció i un mercat petit». La frase em dóna voltes pel magí des de fa dies. Concretament això del «mercat petit». Un concepte curiós. Una afirmació que defineix molt bé una determinada concepció de la cultura catalana i no només de la cultura catalana sinó de l’empresa catalana en general. Mercat petit? En quin sentit? En el món de l’art, per exemple, es pot dir que els artistes catalans estiguin condemnats a un mercat petit? Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Jaume Plensa, per citar només unes quantes figures de renom internacional, tenen un mercat petit? Sona estrany. Equipaments com el Museu Dalí o el Museu Picasso, tenen un mercat petit? Les llistes de visitants demostren que no. A quin sector de la cultura es refereix, doncs, el conseller Mascarell, quan parla de mercat petit? A la música, potser? Jordi Savall és víctima d’un mercat petit? I Montserrat Caballé? I Pau Casals o Tete Montoliu, en el seu moment? Grans figures catalanes i internacionals alhora, solvents en el gran mercat global. Potser l’arquitectura catalana té un mercat petit? Podem citar Enric Ruiz Geli o Enric Miralles, en pau descansi? I Gaudí, referent arreu gairebé un segle després de mort? No és l’arquitectura, tampoc. La cuina encara no deu ser considerada cultura, suposo. Perquè els germans Roca, la Ruscalleda i l’Adrià s’hi farien un tip de riure, amb això del «mercat petit».

Ah! Potser és el cinema, que té un mercat petit. Per això creadors i productors catalans van fent cada cop més forat en els mercats i certàmens internacionals, a banda d’algunes disciplines auxiliars relacionades amb el món dels efectes especials o la caracterització. Fins aquí podem dir que el mercat per a la cultura catalana és tan gran com per a la majoria de cultures. Amb talent, no hi ha fronteres.

M’aturo aquí perquè estic fent trampa. És cert que no costa gaire deduir què vol dir el conseller Mascarell quan parla de «mercat petit». Suposo que es deu referir al mercat lingüístic. Perquè altrament sí que no ho entenc. El mal de la cultura catalana és que es fa en català, doncs? O que el català, simplement, no té prou mercat per ser rendible? Certament, hi ha poca gent al món capaç de llegir o escoltar la llengua catalana i entendre-la. Al món i a Catalunya. N’hi ha poca i cada cop menys. Però el pitjor no és pas que el mercat sigui petit. Primer, perquè la llengua és només un dels canals d’expressió de la riquesa de la cultura catalana, i no torno a posar exemples. I segon perquè no és el mateix parlar d’un mercat petit que parlar d’un mercat dèbil. La força cultural d’un idioma comença perquè els propis parlants i les institucions creguin en aquest idioma com a eina de creació i transmissió cultural. Aquí, però, no som capaços ni de garantir que es pugui escoltar o llegir cinema en català. És només un exemple. Però també és un símptoma. (Publicat a Presència el 13 de febrer de 2011)