Escrits amb els dits

Només cal entretenir-se uns minuts en el web del Memorial Democràtic (www.memorialdemocratic.net) per veure la gran tasca que ha portat a terme aquest organisme creat durant la legislatura passada. Una feina que sembla mentida que no s’hagi començat a fer fins entrat el segle XXI i que dissortadament ha arribat massa tard, biològicament parlant, per a molts dels lluitadors per la democràcia. Tot i el balanç globalment positiu (exceptuant l’esperpèntic cas de l’edifici on té la seu), tinc la impressió que els criteris de recuperació de la memòria democràtica impulsats pel govern anterior s’han basat en un parell de màximes discutibles que es van consolidar durant la lluita antifranquista i que han triomfat en molts sectors intel·lectuals i polítics un cop recuperades les llibertats democràtiques: el primer dogma que ha apuntalat la política memorial fins ara és el que considera que la defensa de la democràcia és patrimoni de les esquerres i del laïcisme. Una visió estreta que deixa la dreta i fins i tot el liberalisme sota sospita. El segon error ideològic és el que dóna per sinònims la lluita antifeixista i la defensa de la democràcia. N’hi ha prou de gratar una mica a les hemeroteques i viatjar fins a la premsa del 1936 per adonar-se que no tothom que lluitava contra els feixistes era demòcrata. Alguns ho admetien a cara descoberta. «Els nostres milicians no lluiten per la legalitat republicana, sinó per la revolució socialista», es pot llegir en grans titulars al rotatiu La Batalla, òrgan de propaganda del POUM, el 6 de setembre de 1936. És només un exemple, però en trobaríem alguns més que deixen clar que el restabliment de la democràcia no era el seu objectiu. L’exili inhumà i la dura repressió franquista, més que la Guerra Civil, van acabar posant sota el mateix paraigua no tan sols enemics irreconciliables com faistes, comunistes i republicans, per posar alguns exemples, sinó que va repartir amb una excessiva generositat política els carnets de demòcrates insubornables.

Amb l’arribada d’Unió Democràtica al govern i a la direcció del Memorial Democràtica, sembla que aquests criteris certament esbiaixats i parcials van pel camí de canviar-se. Cal esperar que en el marc d’aquesta legítima voluntat d’incloure les víctimes de totes les repressions es fili més prim a l’hora de diferenciar els demòcrates dels que no ho eren, no fos cas que eixamplant massa la màniga, a més de les víctimes acabéssim homenatjant alguns botxins.

El que és cert és que hi haurà feina. Perquè bona part de les entitats que integren el Memorial diria que es miren la gent d’Unió amb una certa desconfiança. Potser és una percepció errònia de part meva, però crec que es va veure així en la primera reunió, que va ser per exposar les raons del tancament de l’edifici. Em fa l’efecte que el sector del represaliat polític català i de víctimes del franquisme, en general, considera els democratacristians uns estranys, per dir-ho suaument. Una injustícia flagrant, alimentada per una visió històrica partidista que cal esmenar. No cal ni ser cristià, tan sols n’hi ha prou essent demòcrata. (Publicat a Presència, el 13 de març de 2011)