Escrits amb els dits

“Vet aquí, tants anys que et serveixo sense que mai hagi transgredit cap manament teu, i a mi no m’has donat mai cap cabrit perquè faci festa…” Si teniu la Bíblia una mica llegida, o oïda, sabreu que el paràgraf que encapçala aquest article està extret d’un dels hits més famosos d’aquest interessant llibre que, com diria Woody Allen, és una de les millors novel·les de tots els temps tot i que el protagonista resulti poc creïble. El fragment en qüestió és de la paràbola del fill pròdig (Lluc 15, 11-32), la qual explica, per resumir-ho breument, la història d’un germà obedient i un altre que és un tarambana. Quan el bala perduda torna a redós del pare, aquest no només no el fot escales avall sinó que el perdona i fa festa grossa, amb la qual cosa el fill seriós s’emprenya com una mona. Fi.

No sé com ho veieu vosaltres, però sembla que Lluc escrivís a mida aquesta història per justificar mesures com l’amnistia fiscal que prepara el govern espanyol per fer decréixer l’abissal economia submergida. O que doni arguments als que demanen que n’hi hagi prou retornant el pis per cancel·lar un deute hipotecari. Potser algú m’acusarà de conservador i insensible, però no em negareu pas que no costa una mica de pair això de veure, després d’haver intentat complir escrupolosament amb el pare Estat i d’haver calculat al detall si podies embarcar-te en una hipoteca sense risc de naufragar, que els que han actuat sense tants escrúpols o temeràriament obtinguin premi. Alabat sia Corpus, dirà un creient. Als llegidors de la Bíblia que no ho som pas per fe, sinó per plaer, hi ha rodes de molí que ens costen més d’empassar. (Publicat a l’Avui el 25 de març de 2011)