Escrits amb els dits

Ahir es van commemorar els 80 anys de la proclamació de les repúbliques. La catalana, efímera, i l’espanyola, que va durar una mica més i va acabar en punta. Aquestes efemèrides de número rodó conviden al record, a la nostàlgia i a la memòria històrica, i és bo que sigui així sempre que la nostàlgia no ens difumini el record d’una realitat que no sempre resulta tan ideal com imaginem, especialment aquells que, per motius d’edat, només l’hem viscut d’oïdes o de llegides i tenim tirada a la mitificació. Amb el tema republicà passa això. Hi ha alguns catalans que per commemorar el 14 d’abril tenen tendència a desplegar amb alegria banderes tricolors. Em refereixo a la tricolor amb franges vermella, groga i morada que va identificar la democràcia espanyola dels anys trenta. La despleguen com si fos una bandera preferible a l’actual ensenya constitucional, rojigualda, estanquera o parrac, com preferiu anomenar-la segons el nivell de ràbia que us provoqui. La República espanyola no va ser pas millor per a Catalunya que el règim actual. Va començar amb el senyor Azaña com un ZP avant la
lettre, prometent acceptar la voluntat dels catalans, va continuar amb l’estatut retallat i va acabar amb el mateix
senyor recordant aquella memorable frase que sosté que l’única manera de controlar els catalans és bombardejar Barcelona cada 50 anys. No ens fem il·lusions. Espanya és un artefacte polític fet contra els interessos de Catalunya, adopti la forma que adopti. Per això, la millor bandera per brandar no és pas la tricolor sinó quatre barres amb estrella solitària sobre triangle blau. La resta són romanços. O autoengany. (Article publicat a l’Avui el 15 d’abril de 2011)