Escrits amb els dits

Espanya ens fa la guitza, ens roba, ens aixeca la camisa i ens genera un seguit de greuges amb els quals, posats negre sobre blanc, n’hi hauria empaperar la Sagrada Família sencera incloent-hi totes les torres i els pinacles que hi queden per fer. És un fet incontestable. Contrastable. I sense aturador, si continuem badant gaire i continuem fent el paper de cornut que paga el beure en una barra lliure hispànica apoteòsica. Deu ser per això, doncs, fruit d’aquesta pressió aclaparadora, com una conseqüència de l’estrès patriòtic constant a què vivim sotmesos des de fa anys i panys, que alguns catalans tenen una tendència malaltissa a veure i detectar greuges fins i tot allà on no n’hi ha. Per exemple, els senyors del Cercle Català de Negocis. Aquests esforçats patriotes han encarregat un estudi, presentat ara fa unes setmanes, en el qual es denuncia que a les carreteres de Catalunya hi ha un fotimer de radars per controlar la velocitat dels conductors. Resulta que, de radars, n’hi ha més que en qualsevol altra part de l’Estat espanyol.

Molt bé. I què?

L’estudi és impecable i d’una factura rigorosíssima: es demostra que al Principat tenim un total de 192 radars, una xifra que representa un 419 per cent més, en relació als quilòmetres de xarxa viària, que a la resta del territori estatal. Un treball molt ben fet i documentat, ho reitero. Les conclusions, en canvi, són força discutibles. Sostenir que la diferència entre els radars que hi ha al Principat i els que tenen a Espanya és una mostra més del greuge que tenim amb el país veí que ens domina, resulta més aviat ridícul i d’una puerilitat total.

Primer, perquè la competència per instal·lar radars és nostra. Vull dir dels governants catalans. No és pas Espanya, doncs, que ens diu quants radars hem de tenir ni ens els col·loca estratègicament per fer-nos la guitza. En segon lloc, a més, perquè un radar no és pas cap instrument reprovable. Que jo sàpiga, si no estic mal informat, aquestes andròmines serveixen per enxampar la gent que supera el límit de velocitat. Que infringeix la llei. I són efectius. Un cas concret: resulta que amb un sol dels radars que hi ha plantificats a les carreteres de la nostra geografia s’han recaptat cinc milions d’euros. Carai! Els del Cercle Català de Negocis sostenen que això és afany recaptatori. Com si en posen 192 més, de radars. Potser ens estalviaríem alguna retallada a base de fer pagar a insensats al volant que no fan cap pena perquè l’únic greuge que poden causar té com a destinataris aquells que enviïn a l’hospital per culpa del seu mal cap i les ganes de córrer massa.

Els radars són l’exemple paradigmàtic d’una situació que hauríem d’evitar de totes totes. Hauríem d’evitar el recurs a arguments tan dèbils i fàcilment rebatibles com aquests per defensar el nostre justificadíssim dret a marxar d’Espanya. Hauríem de mirar de buscar raons sòlides i greuges irrefutables, que n’hi han a gavadals, en comptes d’incórrer en la demagògia i en l’estirabot populista. Perquè segons quines estratègies fem servir, de manera poc solvent, ens acabarem convertint en la versió catalana dels tertulians d’Intereconomía. (Publicat a Presència el 24 d’abril de 2011)