Escrits amb els dits

Aquests últims dies els inefables republicans rondinaires i els menjacapellans saberuts que miren els creients per sobre l’espatlla d’una presumpta superioritat intel·lectual han estat de sort. Uns i altres han pogut llançar les seves respectives diatribes contra els grans fastos de la monarquia britànica i torpedinar ideològicament la beatificació de Joan Pau II. En casos com aquest, a més, és habitual que l’anticlericalisme i la fòbia coronària convergeixin en un mateix perfil d’individu obtús incapaç d’apreciar el gènere humà en tota la seva expressivitat sense perdre’s en prejudicis ideològics.

No fotem. Una beatificació a la plaça de Sant Pere de Roma o un casori a l’abadia de Westminster són dignes de contemplar al marge de si es combrega o no amb les rodes de molí que s’hi reparteixen. Són actes d’interès antropològic indiscutible. Maneres d’entendre el món i la condició humana un pèl exhibicionistes per al meu gust però indiscutiblement curioses. Quines pameles, quines casulles, quin cerimonial, tot plegat. Haig de dir que ni sóc de reis ni sóc creient. Però no tinc pas cap inconvenient que monàrquics i catòlics xalin amb les seves celebracions. Ni m’estiro els cabells quan constato que les retransmissions d’aquestes cerimònies fan enfilar les audiències. La mateixa setmana jo mateix vaig amorrar-me a la televisió (i molts antimonàrquics i anticatòlics també) per seguir devotament un Madrid-Barça, espectacle tan fastuós i obscenament malbaratador com els altres. Un opiaci, també. Respectem, doncs, la tria anestèsica de cadascú, i preguem només perquè no haguem de lamentar cap sobredosi. (Publicat a l’Avui el 2 de maig de 2011)