Escrits amb els dits

Sóc poc partidari de fer política comparada en qüestions de sobiranisme, perquè ja se sap que cada casa és un món, i qui diu casa diu cada nació, o país o comunitat política amb aspiracions d’autogestionar-se. Per això l’abassegadora victòria del partit nacionalista escocès me la miro amb una certa prevenció tot i els coets i les piules que han començat a llançar alguns compatriotes independentistes del nostre país que pensen que la independència de Catalunya pot començar a proclamar-se en un Parlament d’Edimburg que només té de català el senyor arquitecte que el va dissenyar. Bona part del nacionalisme nostrat, com que en el fons té la covardia gravada a foc, té tirada a projectar les frustracions fronteres enfora. No és gens estrany que destacats dirigents de CDC, ERC i fins i tot algun despistat d’Unió (vull dir despistat respecta de la línia regionalista del senyor Duran) es tornin uns entusiastes defensors del més mínim senyal d’independentisme que detectin al planeta. Els fanàtics del moviment d’alliberament basc són gernació, sense parlar dels amics del poble sahrauí. Fins i tot n’hi ha que simpatitzen amb els flamencs, ep, no pas els de la Feria d’Abril del Fòrum sinó els de Flandes. El Quebec, en canvi, aquesta setmana deu haver perdut molts de punts en el rànquing de països sense estat a envejar. Sincerament, per al futur nacional de Catalunya val més que ens mirem a nosaltres mateixos. Tot i que sí que hi ha un referent estranger que cal tenir en compte. L’anunci que va fer ahir la Gran Bretanya que respectarà el referèndum escocès. Això sí que és per comparar. I per morir-se d’enveja. (Publicat a l’Avui el 9 de maig de 2011)