Escrits amb els dits

Qui ho havia de dir que aquell bé de Déu de manifestació d’ara fa un any pels carrers del centre de Barcelona quedaria en no res. En menys de no res, ha quedat. Ha quedat en un estat d’abaltiment generalitzat en tots aquells que hem assistit atònits al que alguns ja vèiem a venir i altres no volien veure però temien igualment. El crit de ja n’hi ha prou, el cop de puny a la taula, el què s’han cregut, el pit i amunt d’un milió de catalans, es va diluir com un terròs de sucre en unes urnes de novembre. Una lliçó de la democràcia que haurien d’aprendre tots aquells que creuen que per sortir al carrer i brandar quatre eslògans i esbravar-se una mica en colla ja es pensen que tenen la raó. La raó, en democràcia, no es té, cal guanyar-la seguint les regles del joc.
I el joc, per a Catalunya, s’ha acabat. En bona part perquè un tros important del tauler ens el controlen des del país del costat i ja podem anar movent fitxes que si als senyors de Madrid que manen, que ens manen, no els sembla bé, ens els tomben més o menys educadament, bé sigui amb un cop displicent amb el revers del palmell, bé sigui d’una bona escombrada. Però com sempre passa en els països petits, les tensions i les pressions externes acaben fent forat en la dinàmica interior. Aquí fa temps que el forat és un esvoranc de dimensions oceàniques. Per més que tinguem dret a fer-nos la víctima i a dir que els espanyols ens volen mal, i a fe que ens en volen, comptat i debatut, si fem un acte d’introspecció, d’autoanàlisi col·lectiu, haurem de convenir que la majoria de problemes que tenim els hem generat nosaltres mateixos. O, més ben dit, si no resolem els problemes que tenim és perquè, d’entrada, nosaltres mateixos hi renunciem, sigui per estratègia, sigui per covardia, sigui perquè som incapaços de portar a terme una cosa tan senzilla com posar-nos tots plegats d’acord.
Aquell miratge del 10 de juliol, ara fa un any, va ser això, un miratge. Una última regirada de dolor davant de la ferida mortal infringida contra l’Estatut.
En un país on des de fa anys hi ha la perenne sensació que a cada bugada hi perdem un llençol, finalment sembla que hàgim perdut la bugada sencera. Admeto que estic una mica en baixa forma anímica, des del punt de vista nacional.
La lluita per les llibertats del nostre país ha passat de ser una tasca homèrica al càstig que va rebre Sísif, rei d’Efira, l’antiga Corint, com bé sabeu condemnat pels irònics déus de l’antigor a empènyer costa amunt una roca que, quan era a tocar el cim, rodolava rostos avall fins al punt de partida, on el pobre home havia de tornar a començar. Ja podem anar sortint al carrer i manifestar-nos demanant la independència, el concert o l’Estatut sense passar per l’adreçador. Mentre el nostre Parlament sigui un campi qui pugui nacional, no hi ha res a fer. Això que, a diferència dels “indignats” oficials, la nostra reivindicació no només té una causa sinó que té un full de ruta molt concret. Tan senzill com això. Tan difícil com que som catalans, la cosa més difícil de ser que hi ha en aquesta vida. (Article publicat a Presència el 10 de juliol de 2011)