Escrits amb els dits

La política parlamentària posa a prova la capacitat humana de pactar. Ho fa fins a uns límits tan elàstics, que aquells que ens ho mirem de lluny estant sovint trobem incomprensibles, o exasperants, alguns acords i certs matrimonis de conveniència que a nosaltres no ens caben al cap. Aquesta capacitat d’entesa sense manies, en canvi, no sovinteja tant entre la gent normal, i amb això no vull pas dir que els polítics no ho siguin, de gent normal. A fora de la política també coneixem persones conciliadores, de tarannà dialogant. De bona pasta. Ciutadans que es fan amb tothom. Fer-se amb tothom no és pas senzill, per més bona voluntat que un hi posi. Hi ha personatges que ens fan recança. No hi mantindríem una conversa per res del món. No hi simpatitzem. No hi tenim química. Hi ha casos més extrems: tipus que ens fan la vida impossible, que ens volen mal o que, simplement, no només són incapaços d’adaptar-se als nostres paràmetres de convivència sinó que pretenen que ens adaptem a la seva manera de fer i de ser. Tots en patim algun, a l’escala, al veïnat. A la família. Les normes d’urbanitat, perquè nosaltres som gent com cal, ens obliguen a contemporitzar tan com podem, a comptar fins a deu, una i mil vegades; però, com diu l’adagi, cadascú a casa seva i, si sou creients, Déu a la de tots. Al Parlament, en canvi, això no passa. D’aquest tipus d’indesitjables que et tenen el dit ficat a l’ull des de sempre, que et volen mal i te’n fan sempre que poden, que persegueixen la teva ruïna absoluta i fer-te callar i anyocar-te als seus peus, n’hi ha que no només els suporten sinó que, si convé, hi pacten fins i tot el pressupost. (Publicat a l’Avui l’11 de juliol de 2011)