Escrits amb els dits

Sóc a la cua de la caixa d’una fruiteria de l’Eixample. Escolto com la clienta que tinc davant meu, una senyora de mitjana edat, es dirigeix a la persona que despatxa. Mantenen una conversa breu, mentre li pesen la fruita i paga. La conversa és en castellà, perquè és així com la senyora s’ha adreçat al dependent, que educadament li ha tornat resposta. Després em toca a mi. A mi el senyor del mostrador em parla en català. Bàsicament perquè un servidor se li ha adreçat en català. Parla un català neutral correctíssim que porta après de casa i de petit. Pago i marxo. Al pas de vianants, em trobo la clienta que era davant meu a la fruiteria. Conversa amb el seu marit al pas de vianants. Parlen en un català que no parlarien si no fos la seva llengua materna.

Tenim un problema, amb el català. Bé, en tenim uns quants, de problemes amb el català. Però el principal de tots els mals no és pas que la nostra llengua estigui assetjada políticament per una colla d’espanyols malvats que ens volen mal i que es pensen que aquí parlem català només per tocar els nassos, i si no ho pensen ho fan creure als que no pensen res. El nostre idioma és víctima dels mateixos parlants. Començant pels presidents del país que parlen en castellà en inauguracions de fàbriques a Catalunya, polítics en general que fan declaracions en castellà als mitjans, com si en català no fossin vàlides, o catalanoparlants que enraonen en espanyol entre ells en una fruiteria perquè troben que és la cosa més natural. Podem fer les víctimes tant com vulguem, però si el català està com està és, bàsicament, perquè no hi creiem ni nosaltres mateixos. (Publicat a l’Avui el 18 de juliol de 2011)