Escrits amb els dits

Portada del llibre

He llegit ‘Els gossos i els llops’ d’Irène Némirovsky, l’última, de moment, de les delicioses novel·les de l’autora francesa d’origen ucraïnès que La Magrana ha portat al català. Ja en són unes quantes, afortunadament, des de la traducció, el 2006, de la colpidora i imprescindible Suite francesa. Némirovsky (1903-1942) va ser una autora popular en les lletres franceses dels últims anys vint i la dècada dels trenta del segle passat, defensant una narrativa que aborda el gènere romàntic defugint el to lacrimògen i cursi, amb gran capacitat de crear atmosferes, amb unes descripcions impressionistes, dotant els seus retrats d’una gran profunditat psicològica i amb una destresa incomparable (o només comparable a Stefan Zweig) a l’hora de relatar l’amor burgès en totes les seves franges, des de les misèries menestrals fins al drama d’alta societat, sovint pujant i baixant per l’ascensor de classe en una mateixa història.

Posats a triar un dels títols d’aquesta escriptora em decantaria per David Golder, a més, naturalment, de la citada Suite francesa, una peça imprescindible per conèixer i notar gairebé a la pròpia pell la desbandada parisenca i l’ensorrament de l’Estat francès provocats per la invasió nazi del 1940, de la qual Némirovsky va ser protagonista i víctima mortal. Tot i no ser, doncs, la millor obra de l’autora per al meu gust, Els gossos i els llops, traduïda per Anna Casassas, no deixa de ser un gran retrat de la societat jueva europea del primer terç del segle XX, primer a Ucraïna i després a París, una història on es barreja el prejudici racial antisemita i alhora aflora la lluita de classe entre el mateix col·lectiu jueu. Un triangle amorós (amb una quarta participant d’origen gentil que resta en segon terme però que acaba sent la peça clau en el desenllaç) que arrenca de la infantesa dels personatges (els cosins pobres Ada i Ben, i el cosí ric Harry) tot estirant fins a l’extrem un clàssic argumental com és l’amor impossible, que en aquesta història, en realitat, és simplement utòpic durant bona part de l’acció i només esdevé condemnat al fracàs, fatalment, un cop s’ha materialitzat. És el compliment del desig allò que trenca el somni. És la realització del somni allò que obre les portes a un carreró sense sortida. Un missatge fatalista sobre la indefectibilitat del destí, individual i de classe, narrat amb un to dramàtic però gens afectat, sense sentimentalisme però amb extrema sensibilitat. Un relat presidit pel cor, però que corre paral·lel a una reflexió sobre l’absurditat del sentit de superioritat que atorga la posició social en un món capitalista on els canvis de fortuna poden fer els pobres rics i els rics pobres en un simple obrir i tancar de sessió borsària, una idea que es podria concretar en la frase que pronuncia en Ben, un dels protagonistes: “Perquè els pares d’aquests Sinner de petits eren nens com jo, que passaven gana, que rebien cops i humiliacions, i això crea una solidaritat que no s’oblida, no pas la de la raça, no pas la de la sang, sinó la de les llàgrimes” ‘Els gossos i els llops’ és, doncs, un nou petit tresor de la literatura francesa d’entreguerres que toca alhora les tecles del cor i de l’ànima humana, sense grandiloqüència, però defugint qualsevol concessió a la futilitat.