Escrits amb els dits

El gènere de la novel·la policíaca disposa d’una llarguíssima tradició de personatges literaris que han proporcionat una fama merescudíssima als seus autors, això quan les criatures no han superat en celebritat els seus progenitors. Des del murri pare Brown del mestre Chesterton i l’elegant Sherlock Holmes de Conan Doyle, en les últimes deu o dotze dècades els lectors més aviciats hem desxifrat enigmes, resolt crims i desentrellat misteris de la mà d’Agatha Christie i seu mític Hercule Poirot, amb Simenon i el seu entranyable comissari Maigret, o amb el padrí de tots els investigadors suecs haguts i per haver, que no és altre que el comissari Martin Beck creat per Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Ah! Sense oblidar el jove Flanagan d’Andreu Martín i Jaume Ribera, o el Pepe Carvalho inoblidable de Vàzquez Montalbán. Una colla situada a aquesta banda de l’Atlàntic a la qual cal sumar la importantíssima representació nord-americana encapçalada pel detectiu Phillip Marlowe de Raymond Chandler i el mític Sam Spade creat per Dashiell Hammet. Aquí m’aturo.
Aquí torno a engegar. Alguns han travessat el segle XX de punta a punta i la majoria continuen reeditant-se en aquest nou mil·lenni, atrapant noves generacions de lectors. La novel·la policíaca, dita negra per donar-li llustre; qualificada de lladres i serenos per aquells que volen tractar-la amb el to de menyspreu que provoca l’enveja; anomenada thriller per eixamplar-ne les fronteres fins a encabir-hi una mica de tot, aquest gènere gosaria dir que és el que manté la lectura com una activitat relativament majoritària entre les minories que fan alguna cosa més que seure al sofà a guaitar passivament la tele o passejar compulsivament per internet.
Per això surten nous ídols. Alguns dels més recents ja són clàssics. Hi ha el torturat inspector Kurt Wallander, del grandíssim Henning Mankell. Tenim el venecià comissari Brunetti, parit per Donna Leon. I Salvo Montalbano, l’obra magna del sicilià Andrea Camilleri. La sèrie d’aquest comissari és un cant a la vida a partir de les històries que ens porta la mort. És un retrat sicilià apassionat i alhora fet des del distanciament irònic, des de l’estoïcisme moral i amb un punt d’hedonisme mediterrani que evoca una flaire inconfusible de rogers i caponata. Llegir Camilleri és assaborir uns personatges i un entorn literari on poc importa qui és l’assassí. A Catalunya té força requesta, el senyor Camilleri. O potser la té Montalbano. O tots dos. Edicions 62 va celebrar fa uns dies la publicació del títol que fa 25 de l’escriptor sicilià traduït per l’editorial. És El vestit gris i no pertany a la sèrie Montalbano. Tant és. Camilleri fa molt bona literatura també quan porta el seu costumisme fora del territori policíac. I més a Catalunya, on pot comptar amb un traductor tan fi, tan hàbil, tan meticulós com Pau Vidal. Si no em creieu, compareu-ho amb les traduccions al castellà, on manca l’espurna, la vitalitat lingüística que Vidal li aporta i que, en aquest cas, segons diuen els que hi entenen, s’acosta més a l’original. Disfrutareu. Us ho dic perquè ho he experimentat personalment en persona. (Article publicat a Presència el 24 de juliol de 2011)