Escrits amb els dits

 

Portada del llibre

He llegit El vestit gris, d’Andrea Camilleri, el llibre que fa vint-i-cinc del cèlebre autor sicilià que Edicions 62 porta a la nostra llengua. Una traducció que novament mostra una gran feina del traductor Pau Vidal. El vestit gris pertany a la sèrie de novel·les no policíaques del senyor Camilleri, tot i que conté una trama de jutjat de guàrdia que signaria, més que un literat, el mateix Hitchcoch. No hi trobareu el mític comissari Montalbano, doncs, sinó un bon senyor que es jubila com a alt executiu d’un banc sicilià. Un fet quotidià i aparentment intranscendent que acaba desencadenant en la seva vida un espiral inexorable cap a la fatalitat més absoluta. Un relat que comença explorant les reaccions d’un home madur davant dels canvis radicals, i forçats, de rutina, a l’estil d’El senyor Philips de John Lanchester, però que Camilleri ben aviat amaneix amb les gotes imprescindibles de surrealisme meridional, de sexe i infidelitat pel broc gros i amb una progressió lenta però implacable cap al drama. Tot plegat conduït amb una ironia que sembla treure ferro o desviar l’atenció del lector sobre allò que es va veient que acabarà passant des que entra en escena la frívola i misteriosa jove esposa del confiat marit protagonista. Un sant baró que comença acceptant amb més estoïcisme que gelosia la progressiva reorientació, obligada, de la relaxada doble vida de la seva dona, presidida per la infidelitat reiterada. Un cornut sense pal·liatius que acaba incapacitat per advertir quin és la trama que té ordida al seu voltant i que el va portant de mal borràs. Una història fatal que recorda el gran conte de Dino Buzzatti titulat ‘Set Plantes’ (en català, a Edicions de 1984) per la manera com es va relatant a ulls de tots els lectors la caiguda pel pendent de manera que l’únic incapaç de veure’n la progressió és el propi protagonista. Camilleri escriu jugant aquesta història perversa explicada amb un cinisme fi, finíssim, deliciós. Un bon llibre. Un gran Camilleri.