Escrits amb els dits

Una de les grans notícies d’aquest estiu ha estat el tancament d’una de les joies de la corona catalana, el restaurant El Bulli comandat pel gran Ferran Adrià. Ara podria dir que no he sigut a temps d’anar mai a sopar en aquest restaurant, però no ho diré perquè si no hi he anat és, d’entrada, perquè no hi he trucat mai per reservar taula ni per fer-me convidar. No he trobat mai el moment de gastar-me uns calerons que sempre he considerat que estaven més ben invertits en alguna altra experiència sensorial. Admeto que Adrià és un geni, que el Bulli ha estat un temple de la gastronomia i que la promoció que ha fet del nostre país és excepcional i meritòria. Però, poètica a banda, la prosa em diu que un àpat per segons quin preu no m’acaba de convèncer. I això que per un preu similar he sopat al Celler de Can Roca i n’he sortit convençudíssim, tant de l’indret, com del menjar, com, especialment, de la gran amabilitat i senzillesa gens fingida dels germans Roca, al restaurant dels pares dels quals, per cert, un servidor havia anat a menjar canelons i pollastre rostit alguns dissabtes d’infantesa.
Valor a banda, sempre he pensat que la bona cuina té un problema difícilment resoluble respecte no pas de la relació entre la qualitat i el preu sinó comparativament amb altres disciplines artístiques. Posaré un exemple: la mateixa setmana que El Bulli servia l’últim sopar davant d’un apostolat que superava per no gaire la dotzena de comensals, vaig visitar l’exposició temporal Devorar París, que té en marxa el Museu Picasso de Barcelona. Durant una hora llarga vaig poder contemplar embadalit i meravellat algunes obres mestres de la pintura universal, a tocar del nas. Bé, a tocar ben bé del nas no perquè haurien saltat les alarmes. Però ja m’enteneu. L’entrada em va costar sis euros. Aquell mateix dia, en una llibreria em vaig firar una novel·la extraordinària, Un bon partit, de Vikram Seth, que em va costar vint-i-quatre euros en edició de butxaca: mil set-centes pàgines extraordinàries. La podré llegir, a més, tantes vegades com vulgui. Podria continuar amb la pel·lícula del vespre a la televisió, etcètera, etcètera, etcètera. Comparativament, el plaer que resulta d’anar a un museu, veure una pel·lícula o llegir un llibre és tan o més intens per un preu molt més assequible. La cuina, dissortadament, té un problema de competitivitat irresoluble, que no la convertirà mai en un fenomen cultural de masses. S’hi sumen diversos factors, començant pels preus dels productes utilitzats, que fan impossible una rebaixa substancial de les cartes. S’hi afegeix, a més, que comparativament un restaurant dolent és també massa car. No es pot menjar una trista pizza per menys de vint euros gairebé enlloc, si hi comptes la beguda, el cobert i el cafè. Això sí que és imperdonable.
Algú em podrà dir que faig trampa. Que, per exemple, tenir un Picasso a la paret del menjador és inabastable. I que contractar la Filharmònica de Berlín perquè et vingui a tocar a casa la cinquena de Mahler és impossible. El menjar d’El Bulli, d’acord, tothom se l’enduia posat. Però, un cop a casa, tard o d’hora acaba marxant aigües avall. (Publicat a Presència el 14 d’agost de 2011)