Escrits amb els dits

París sempre s’ha endut la fama de ser la ciutat revolucionària per excel·lència, perquè va acollir La Revolució amb lletres grosses, però el cert és que si parlem d’una manera quantitativa probablement la vella Londres li passa la mà per la cara amb distància. La capital britànica, per la seva condició de metròpoli d’un imperi colossal i més divers que cap altre, ha estat durant segles un polvorí potencial al qual cal afegir-hi la gran anella industrial anglesa que va propulsar el món a la modernitat econòmica com a locomotora d’una revolució industrial sense precedents. Enrere van quedar les explosions de còlera popular per motius religiosos, tot un clàssic des de l’edat mitjana, fos contra jueus, moros, reformistes i protestants de diferent pelatge o catòlics en minoria.
Al segle XIX el conflicte social de base obrera pren els carrers sense discussió. Des de l’inici oficial de la nostra història contemporània, a cavall dels segles XVIII i XIX, hi ha tres tipologies de protestes populars que marquen diferents èpoques. La Revolució Francesa pot actuar com a estereotip de la revolta de base política, mitificada durant decennis arreu del món occidental. Es podria dir, amb tota la prevenció i un grapat de matisos, que tenia com a objectiu un canvi real i radical en la manera de governar. Paral·lelament, a les illes britàniques, pren cos la lluita obrera, inaugurada amb el ludisme, resposta violenta dels treballadors contra la introducció de les màquines de vapor a les fàbriques davant del temor que els substituïssin. Corrent que, per cert, va tenir predicament en les beceroles de la Catalunya industrial. El tercer clàssic, la lluita anticlerical del primer terç del segle XX, amb efectes prou coneguts.
Tres referents (la resta, revolució russa inclosa, són combinacions dels anteriors en diferents proporcions) que mostren com els objectius de les ires del poble van canviant amb el temps, tot i que no se substitueixen totalment sinó que en queden romanents i regurgitacions i variants o excepcions regionals. En síntesi, però, a finals del XVIII el poble destrueix els nobles. A principis del XIX es carrega màquines. A començaments del XX la crema de patrimoni religiós simbolitza la ira contra l’opressió moral i política de l’església.
En l’arrencada d’aquest segle XXI el paradigma de la indignació podria ser l’acarnissament contra els televisors de plasma durant els aldarulls de Londres. Nobles, màquines, retaules, televisors de plasma: un fil conductor que permet resseguir la degradació de les ideologies antisistema, cada vegada més buides de contingut i més plenes de simple ràbia. Tot i que, si filem prim, podem trobar una certa poètica simbolista en la destrucció dels televisors. Qui sap si, darrere aquest acte, s’hi amaga la impotència inconscient d’un personal que ha descobert que mentre el món creixia al marge dels seus interessos, ells estaven còmodament escarxofats en el sofà de l’Estat del Benestar veient OT o Gran Hermano.
La política, te la fas, o te la fan, deia l’insigne Joan Fuster. Però si a Fuster no el llegim ni els d’aquí, dubto que en sàpiguen res a Londres. (Article publicat a Presència el 21 d’agost de 2011)