Fer un cafè
28 agost 2011 per Carles Ribera
Quedar per fer un cafè és, sense cap mena de dubte ni discussió, una de les activitats públiques més freqüents que posem en prà ctica els habitants de la catalana terra.
–«Quedem per fer un cafè?»
Una frase que, dita en el moment oportĂş, o escrita en algun dels formats en voga de la xarxa social, condueix a l’acte de sociabilitat per excel·lència al nostre petit paĂs i obre les portes a tot tipus de relacions, des de les merament socials fins a les professionals, amistoses o, tambĂ©, per què no dir-ho, sexuals, bĂ© sigui en grau de temptativa o com a prolegomen del fet consumat un cop hagi estat el cafè consumit, amb la qual cosa guanya mĂ©s oportunitat que mai la coneguda afirmaciĂł «aquĂ hi ha marro».
Ah! Perquè, això sĂ, quedar per fer un cafè, que sovint representa la primera presa de contacte visual, sol ser un acte entre dues persones, excepte si quedes per fer un cafè amb un polĂtic important; en aquest cas, l’inefable cap de premsa, de comunicaciĂł o de protocol o de fer mĂ©s nosa que servei a l’interlocutor, es planta de cos present com un vetllador de la correcciĂł i la prudència declarativa.
Sigui com sigui, fer el cafè Ă©s un cerimonial humĂ importantĂssim. Una litĂşrgia que, dit de passada, se sol desenvolupar majoritĂ riament en llocs pĂşblics, tret dels casos, un cop mĂ©s, dels polĂtics, que moltes vegades et conviden a la seu del partit per no ser vistos en companyia de periodistes, que deu ser pitjor que resultar enxampat amb traficants de drogues o representants del sector de la construcciĂł, tot i que, en aquests moments actuals, els del totxo sĂłn els primers interessats que no se’ls vegi el pèl en pĂşblic no fos cas que topessin amb un creditor assedegat.
Prendre un cafè ha esdevingut tan normal que es pot considerar un genèric amb connotacions metonĂmiques. Quedar per fer un cafè no invalida el fet que, un cop a la cafeteria, acabis demanant una aigua mineral o un culet de ratafia. Però cal admetre que el cafè disposa d’un plus de respectabilitat que no tenen, per citar nomĂ©s alguns exemples, ni la cervesa, mĂ©s destinada a trobades purament lĂşdiques, les infusions, una mica nyeu-nyeu, o la xocolata amb melindros, sobretot si acudiu a la cita amb els llavis pintats, ep, especialment en el cas de les dones.
Ai, el cafè. Un beuratge tan exclusiu, tan sociable, tan estès, que fins i tot s’ha convertit el la pitjor metĂ fora polĂtica de la nostra història contemporĂ nia, des que les nostres Ă nsies de llibertat nacional es van aigualir en la famosa frase, ineludiblement pronunciada en espanyol, del cafĂ© para todos. El cafè per a tothom dels espanyols, per cert, i això sĂ que Ă©s important tenir-ho molt clar, no es pren pas en reunions bilaterals, ans al contrari, Ă©s una trobada col·lectiva en què, a mĂ©s, es produeix un efecte reactiu que no tĂ© cap altre varietat del mĂłn, ni en gra, ni mòlt, ni en infusiĂł: tot i ser el mĂ©s descafeĂŻnat del mĂłn, el cafĂ© para todos pot alterar el sistema nerviĂłs fins a nivells insuportables. Perquè a vosaltres no sĂ© com us afecta, però a mi ja fa temps que m’ha tret de polleguera. (Article publicat a Presència, el 28 d’agost de 2011)