Escrits amb els dits

Quedar per fer un cafè és, sense cap mena de dubte ni discussió, una de les activitats públiques més freqüents que posem en pràctica els habitants de la catalana terra.
–«Quedem per fer un cafè?»
Una frase que, dita en el moment oportú, o escrita en algun dels formats en voga de la xarxa social, condueix a l’acte de sociabilitat per excel·lència al nostre petit país i obre les portes a tot tipus de relacions, des de les merament socials fins a les professionals, amistoses o, també, per què no dir-ho, sexuals, bé sigui en grau de temptativa o com a prolegomen del fet consumat un cop hagi estat el cafè consumit, amb la qual cosa guanya més oportunitat que mai la coneguda afirmació «aquí hi ha marro».
Ah! Perquè, això sí, quedar per fer un cafè, que sovint representa la primera presa de contacte visual, sol ser un acte entre dues persones, excepte si quedes per fer un cafè amb un polític important; en aquest cas, l’inefable cap de premsa, de comunicació o de protocol o de fer més nosa que servei a l’interlocutor, es planta de cos present com un vetllador de la correcció i la prudència declarativa.
Sigui com sigui, fer el cafè és un cerimonial humà importantíssim. Una litúrgia que, dit de passada, se sol desenvolupar majoritàriament en llocs públics, tret dels casos, un cop més, dels polítics, que moltes vegades et conviden a la seu del partit per no ser vistos en companyia de periodistes, que deu ser pitjor que resultar enxampat amb traficants de drogues o representants del sector de la construcció, tot i que, en aquests moments actuals, els del totxo són els primers interessats que no se’ls vegi el pèl en públic no fos cas que topessin amb un creditor assedegat.
Prendre un cafè ha esdevingut tan normal que es pot considerar un genèric amb connotacions metonímiques. Quedar per fer un cafè no invalida el fet que, un cop a la cafeteria, acabis demanant una aigua mineral o un culet de ratafia. Però cal admetre que el cafè disposa d’un plus de respectabilitat que no tenen, per citar només alguns exemples, ni la cervesa, més destinada a trobades purament lúdiques, les infusions, una mica nyeu-nyeu, o la xocolata amb melindros, sobretot si acudiu a la cita amb els llavis pintats, ep, especialment en el cas de les dones.
Ai, el cafè. Un beuratge tan exclusiu, tan sociable, tan estès, que fins i tot s’ha convertit el la pitjor metàfora política de la nostra història contemporània, des que les nostres ànsies de llibertat nacional es van aigualir en la famosa frase, ineludiblement pronunciada en espanyol, del café para todos. El cafè per a tothom dels espanyols, per cert, i això sí que és important tenir-ho molt clar, no es pren pas en reunions bilaterals, ans al contrari, és una trobada col·lectiva en què, a més, es produeix un efecte reactiu que no té cap altre varietat del món, ni en gra, ni mòlt, ni en infusió: tot i ser el més descafeïnat del món, el café para todos pot alterar el sistema nerviós fins a nivells insuportables. Perquè a vosaltres no sé com us afecta, però a mi ja fa temps que m’ha tret de polleguera. (Article publicat a Presència, el 28 d’agost de 2011)