Escrits amb els dits

Probablement alguns dels benvolguts lectors i lectores que heu començat a enfilar aquest article qualificaríeu d’obscenitat els anuncis classificats de contingut sexual que es publiquen en els diaris que incorporen aquest venerable suplement dominical que teniu a les mans. No entraré pas a discutir sobre el tema ni a embolicar-me en consideracions de tipus econòmic o moral per justificar la inserció en la premsa d’aquesta publicitat relacionada amb el comerç carnal, sinó que més aviat m’aturaré a valorar el concepte obscenitat d’una manera més genèrica.
L’ús més freqüent d’aquest mot està íntimament associat al sexe, més concretament a la moral sexual. Així, una obscenitat és tot allò, sigui una acció, una imatge o un comportament, que teòricament ofendria els usos i costums sexuals considerats convencionals o majoritaris per la gent de bé, considerant com a gent de bé totes aquelles persones que consideren convencionals o majoritaris tots aquells usos i costums sexuals que teòricament ofendrien… Bé, m’he ficat en un bucle complicat, o sigui que ho deixaré aquí perquè em sembla que ja està explicat, tot i que també seria discutible descartar la prostitució d’entre els usos i costums convencionals: com tots els negocis, no existiria pas si no tingués prou demanda, perquè per la via de la subvenció pública no l’hi veig, aquest sector. Voldria anar una mica més enllà i continuar centrant-me en el concepte obscè despullant-lo de la connotació exclusivament sexual per viatjar fins a obrir una mica la definició. Una obscenitat també és qualsevol cosa o acció repulsiva, fastigosa o inacceptable des d’un punt de vista ètic. Vist així, seria un terme aplicable, doncs, a activitats com ara l’especulació borsària, la despesa armamentista o la roba de marca fabricada en condicions de quasi esclavatge.
Com es pot veure, per tant, costa trobar un barem ètic per establir el Catàleg General de l’Obscenitat, perquè la qüestió no depèn pas només del fet o la circumstància objectiva, sinó de la sensibilitat de cadascú. Així, alguns que trobeu intolerable un d’aquests anuncis de relax (on t’ofereixen serveis com ara el francès, el grec o el birmà, que, tot i l’aparença, no tenen res a veure amb el coneixement d’idiomes) probablement llegireu encantats i complaguts les informacions referents al casament de la senyora duquessa d’Alba que han publicat alguns diaris en seccions considerades de més bona reputació. Me’n guardaré bé prou de comparar les activitats respectives de les primeres senyores i d’aquesta altra, però des del punt de vista ètic haig de confessar que a mi m’ofèn força més haver d’empassar-me amb tot luxe de detalls els excessos de l’aristocràcia espanyola més rància i exhibicionista i llegir que vinga milions d’euros d’herència per aquí, i obres d’art cap allà, i palaus i terrenys rústics i urbans i urbanitzables que no us acabaríeu… La mà de paper cuixé que s’imprimeix amb tota aquesta gasòfia sobre la vida i miracles d’aquesta mena de personatges, em direu, és un negoci com un altre, tot depèn, igualment, de la demanda. Doncs som al cap del carrer. (Publicat a Presència el 4 de setmbre de 2011)