Escrits amb els dits

En un context de crisi les polítiques de dretes només es poden fer amb molta mà esquerra, perquè altrament, encara que hagin estat votades per la majoria generen una incomprensió i un rebuig difícils de contrarestar. Aquesta falta de sensibilitat és la que està perjudicant el programa desplegat pel govern de la Generalitat, amb casos especialment noticiables com el de la Renda Mínima d’Inserció o el tancament de les urgències als Centres d’Atenció Primària. No és pas que els consellers de torn no tinguin raó quan exposen la disponibilitat pressupostària i les necessitats de racionalització. Però quan tens la gent acostumada a uns serveis no es poden suprimir a la brava, i menys quan afecten les capes econòmicament més sensibles de la societat.
Una altra cosa és la reacció. Probablement hi ha motius per a la protesta i l’ocupació dels CAPS. Però jo diria que els periodistes ens equivoquem a l’hora de fer les preguntes als indignats que hi surten. Bé, no ens equivoquem pas perquè les preguntes que hauríem de fer envaeixen el dreta al secret del vot. Però a mi m’agradaria saber quants d’aquests queixosos el 28 de novembre passat van anar a votar en les eleccions on es podien escollir els responsables de les polítiques socials actuals, i quants es van quedar a casa dient que la política no va amb ells. I dels que van passar per les urnes, quants van votar els partits responsables del saqueig fiscal que ens impedeix tenir els serveis que tindríem si els diners es quedessin aquí. Protestar és fàcil. Ara bé, caldria preguntar-se si tots els que es queixen han fet prou amb les eines que tenien a la seva mà per evitar arribar fins aquí. (Publicat a El Punt Avui el 12 de setembre de 2011)